Nau Albet i Marcel Borràs se separen, a l’escenari

Aquest 2023 va de divor­cis artístics. Fa uns mesos, els Manel anun­ci­a­ven al març que se sepa­ra­ven ( de fet ofi­ci­al­ment, par­len d’“un temps per refle­xi­o­nar”). Ara és el fructífer duet Albet/Borràs els que fan un espec­ta­cle que, pro­nos­ti­quen, que serà l’últim. A jut­jar per la tensió entre els dos com­po­nents a la roda de premsa (van arri­bar sepa­rats i Borràs va tirar un got d’aigua, empi­pat, a Albet abans de tor­nar a fer mutis) serà prou que com­plei­xin amb els com­pro­mi­sos:5 set­ma­nes a la Sala Petita (des de dijous), actu­ació al Tem­po­rada Alta (18 de novem­bre) i tem­po­rada a Madrid. Diuen que són pro­fes­si­o­nals i que ho faran con­fi­ant, sem­pre, una recon­ci­li­ació. O l’última abraçada amb el que se supo­sava era l’amic de la vida.

En rea­li­tat, De Nao Albet i Mar­cel Borràs, juga a l’equívoc. I pot molt bon bé ser que l’actu­ació en la roda de premsa sigui una ficció que, de fet, avança l’amarga iro­nia en què el públic (i la premsa) no sap si tot és un diver­tit equívoc O un tren­ca­ment en directe. La idea prin­ci­pal, expli­quen, era jugar a fer una anto­lo­gia dels seus espec­ta­cles, fer sorna sobre l’ego i l’auto­re­co­nei­xe­ment. Com amb la colla d’Els Pira­tes aquest parell d’intèrprets van començar a tre­ba­llar junts en un mun­tatge de Roger Ber­nat i va ser Àlex Rigola en el pri­mer Radi­cals Lliu­res que els va dei­xar estre­nar-se de dra­ma­turgs amb Tee­na­ger expe­ri­ence. No hi eren a la pre­sen­tació a la premsa el 2007 perquè no podien fal­tar a l’ins­ti­tut. Ara, por­ten 15 anys com a pare­lla artística (sovint es dub­tava si també ho eren en la vida íntima) i la tra­jectòria és molt més vari­ada que, podem per cas, T de Tea­tre (en 32 anys aca­ben d’estre­nar l’espec­ta­cle número 13).

El mun­tatge pre­te­nia ser una recu­pe­ració de mate­rial antic que molt del públic recent no ha vist mai (fan molt poques fun­ci­ons dels seus mun­tat­ges, lamen­ten). Les lec­tu­res sobre l’amis­tat de Mon­taigne, de Ciceró, d’Aristòtil va fer anar decli­nant la volun­tat del mun­tatge. Ara, en comp­tes de voler diver­tir als col·legues que no els hi agrada el tea­tre, han mirat cap endins i han vist les feri­des que s’han fet l’un a l’altre en aquest temps. D’aquí plora la cri­a­tura.

L’espec­ta­cle, expli­ca­ven sense mirar-se a la cara i sepa­rats per la direc­tora artística del TNC, Carme Por­ta­celi (amb cara de pomes agres, durant la roda de premsa; ho cer­ti­fica la gra­vació), pre­te­nia ser una recu­pe­ració d’una amis­tat que ja no es reco­neix. Borràs adme­tia que, després d’un espec­ta­cle, neces­si­tava dei­xar de veure Albet una tem­po­rada. Ara, el temps s’ha fet exces­si­va­ment llarg.O això fan creure amb la seva habi­tual sor­ne­gue­ria.

Indis­pen­sa­ble per a pare­lles i grups d’amics que han dei­xat morir les raons per cele­brar-se. I si se sepa­ren artísti­ca­ment,o no, caldrà cer­ti­fi­car-ho cap al 2025. De fet, viuen un període de cre­ació amb llar­gues pau­ses d’una obra a l’altra.