“Segueixo pensativa d’Alberti”

Més poètic que el cop de carpeta és el dia en què Mateo coneix Alberti. “Sé que és molt literari, fins i tot molt cinematogràfic, però és que és així! Conèixer Alberti a Baeza (Jaén) en l’homenatge a Antonio Machado...”, emfasitza Mateo com si la vida fora de la ficció exigís versemblança. I la vida amb Alberti es va escriure en poesia des del primer moment perquè Machado, membre del jurat que el 1924 premia Mar y tierra (més tard Marinero en tierra) amb el Nacional de poesia (“És el millor llibre de poemes presentat”), els uneix el 10 d’abril del 1983 en un acte d’homenatge que volia reparar el tribut reprimit pel franquisme el 1966. “Aprofitant les vacances a l’institut de València on impartia classe de literatura vaig a Baeza amb una amiga perquè hi ha programat l’homenatge a Machado que va ser suspès 20 anys enrere entre càrregues policials i la meva il·lusió era conèixer Dámaso Alonso, que era el poeta anunciat en el programa i el que jo llegia als alumnes. I quan arribo no hi és, i veig una cabellera blanca i em dic: «És Alberti?» I no em vaig posar contenta, perquè hi esperava Dámaso Alonso! [Riu.] I allò em va marcar la vida fins al punt que acabaríem casant-nos”, relata. I això que, fruit dels 40 anys de distància, per a ella conèixer l’home de cabellera blanca que ja havia protagonitzat una de les imatges de la Transició en presidir la mesa d’edat del Congrés amb Dolores Ibárruri, la Passionària, era “un somni com estar amb Góngora o Quevedo”. Aviat, però, “començaria a estar pensativa d’Alberti”. “A una professora de literatura que li expliques: «És que Federico...» «Ah, Lorca!», deia jo. «És que Miguel...» «Ah, Miguel Hernández!» Per ell Juan Ramón Jiménez i Machado eren Juan Ramón i Don Antonio. I anava al Prado i la seva explicació de Las Meninas era una classe magistral... És clar, és que aquelles Meninas les havien salvat María Teresa León i ell en la Guerra Civil!”, relata.

Si avui a la Fundació Alberti a El Puerto de Santa María hi ha la sala consagrada a María Teresa León –amb el recordatori de novel·les com ara Juego limpio – es deu a María Asunción Mateo. “María Teresa León és la dona més important en la vida de Rafael, la seva història d’amor de 50 anys sota les bombes i després a l’exili sembla la pel·lícula Casablanca. Així que un dia li vaig dir: «Rafael, ho sento, però t’has quedat sense aquesta sala. És tota per a María Teresa.» I això ho vaig fer fa 30 anys i molt abans de la reivindicació de Las Sinsombrero, que ha vingut més tard”, recorda. I si avui al carrer Marqués de Urquijo, 47 de Madrid hi ha una placa de la memòria on diu “Aquí van viure María Teresa León i Rafael Alberti del 1931 al 1936” és també perquè Mateo es va entestar el 1990 que hi figuressin els dos noms.

La vida feliç a Madrid i a Ora Marítima es veuria ennuvolada pel que Mateo descriu com a “epidèmia de viudetat aliena” o “gelosia malaltissa” dels “depredadors de la felicitat aliena” dins el món literari que tracten Alberti com si els pertanyés i com si Mateo fos l’adversària que els roba minuts amb ell. I, tot i dubtar-ho, ella cita tothom amb nom i cognom en aquesta “espècia de màfia literària” en què la moneda de curs legal és el masclisme, entre ells els poetes Luis García Montero –director de l’Institut Cervantes– i Benjamín Prado. “«A tu t’han dit de tot amb nom i cognoms durant anys, tu has de posar noms i cognoms o ningú sabrà de qui parles. Potser quatre intel·lectuals ho intuiran, però la resta dels lectors, no», em van dir els amics. I tenien raó i per això els cito. És que mor Rafael i als 10 dies ja escriuen a El País que jo era «una de tantes que alegraven la vellesa del poeta». I si hagués estat així, què? Però és que se’m notava i se’m nota que no podia estar més enamorada.” Prado és retratat com “l’home que apujava i abaixava la finestra” –aquesta era la funció seva quan era al pis d’Alberti a Madrid i ell no tenia forces–, i de García Montero en relata un episodi hilarant que té lloc quan Alberti es treu de sobre el prec insistent de fer-li un pròleg elogiós dient-li que té permís per escriure-se’l ell mateix i que després ja el firmarà. “Això no ho he dit jo ni de Pablo Neruda!”, va exclamar Alberti en veure l’hiperbòlic elogi que García Montero havia fet de si mateix, tal com relata Mateo.

Amb un altre “vidu emèrit”, l’escriptor Eduardo Mendicutti, l’atzar va voler que es trobessin a l’andana d’Atocha anys després d’injuriar-la a El Mundo: “Que no em coneixes? Soc la dona d’Alberti. Recordes les barbaritats que vas escriure a El Mundo a l’article Carne de Moranco?” “I ell, després d’haver escrit que Alberti era «un nonagenari disfressat i exhibit com un ninot de les Falles de València», em diu que no havia vist mai Alberti ni el coneixia de res”, relata. No és estrany que l’autora de Mi vida con Alberti es permeti la llicència irònica de recordar als lectors que “La viuda valenciana és una obra que Lope de Vega no va escriure en honor de María Asunción Mateo”.

Si bé Alberti “defugia el conflicte i no tenia rancúnia amb ningú, comprensible en algú que ha vist dues guerres i 39 anys d’exili”, això no vol dir que no s’indignés i passés a l’acció en veure amb estupor que Salvador Dalí manllevava un vers de Marinero en tierra per exaltar l’aleshores príncep Felip de Borbó (“Fuiste condecorado por un golpe de mar”). “Segueixes sent el mateix carnuzo de sempre, com et diria Pepín Bello”, li escriu Alberti en un telegrama urgent, no s’hi parlava des de feia anys per haver-se convertit en un “mercachifle”.

Mateo ha callat 20 anys, però espera que el llibre acosti l’esperit del 8-M al món literari. “Sobre mi ha escrit tothom sense conèixer-me i sempre d’oïda del que deien els vidus emèrits, i no hi ha hagut veus feministes en defensa meva. I amb Susana Rivera, la vídua del poeta Ángel González, han fet el mateix. I no nego que Rafael els tenia afecte, però també és cert que no els veia qualitat de grans poetes, i això és el que més els pot doldre”, desvela. “I jo me n’aniré, estic segur, abans que ella... Però es quedaran els meus ocells, es quedaran cantant dins seu. Aquells cants els podrà ella dir i relatar com van ser”, va deixar escrit Alberti en la nota del 1986. I això és el que María Asunción Mateo ha fet als 79 anys a Mi vida con Alberti, amb l’enyor de qui viu “pensativa d’Alberti”.