Mentre Pau Vinyals viu les descobertes tràgiques d’un jove soldat enmig de la Guerra Civil, un dels fills de l’autor (fan torns el Josep i el Jordi) van pintant el teló a terra, inspirant-se en alguns dels quadres pels mons pelats propers als poblats de Terol, on faria guàrdies el seu pare, que és el soldat que escriu el dietari. Els retocs del llenç s’atura en un determinat moment. Llavors, mira com el seu pare (interpretat per l’actor que rellegeix uns papers amagats durant dècades a la casa pairal) es desfà. Renuncia. La sang vessa i embruta, i ja sembla que mai no es podrà fer res sense tacar-se.

Vinyals escomet dalt de la taula de pintor fent cabrioles sobre la guerra defensant el seu antagònic muntatge El gegant del pi (en què es qüestiona si el seu avi va aprofitar-se de la feblesa dels republicans a la vila, en gaudir dels favors dels franquistes). L’actor, ara, basteix un personatge que s’emociona, que pateix afectadament les privacions i les ferides. Potser hagués estat millor contenir-lo. Perquè la força del document és el temps que va preferir callar, no pas la seva deplorable vivència (que ja s’ha narrat en múltiples muntatges, de bàndols i tons dramàtics com In memoriam, Diari d’una miliciana, Quanta quanta guerra, No em va fer Joan Brossa, El enterrador (que la setmana vinent es programa a la Sala Fènix)...)

Per això, per sobre de la muntanya russa interpretativa, captiva el silenci i el mirar, com perdut, del fill que encara avui es pregunta per què el pare no va voler-ho compartir, amb la família en íntimes sobretaules. Tenia massa dolor i frustració per reviure-ho, però, alhora, es negava a esborrar la memòria. La sort va fer que el nét Lluc Castells (també escenògraf) detectés l’embolcall quan van decidir tirar el mur del dormitori dels avis, ja traspassats, per poder ampliar el menjador i fer les trobades familiars més còmodes i agradables. Ara, 85 anys després d’acabada la Guerra Civil, ha estat l’hora de desenganxar el precinte de pintor i rellegir la lletra de l’avi, per part de Lluc Castells. Hi ha molt a desenterrar encara en aquest estat amb una transició del 78 que es deia modèlica i que s’ha revelat tramposa i injusta.