La vida i l’obra en una bella harmonia

Neus Canyelles sembla molt tímida, discretíssima, defuig les càmeres i enraona molt fluixet i amb un to suau. Tot i que li costa començar a parlar, el seu discurs de seguida flueix i és ric, com la seva literatura.

Ara presenta Milady (Empúries), 124 pàgines de comiat de la seva mare, que va morir fa vora dos anys. No cal preguntar-li si té gaire d’autobiogràfic, el text, perquè ho és del tot, parla d’ella i dels seus sentiments, com ha fet al llarg de tota la seva obra.

“Neus Canyelles parla de la condició humana partint d’ella i de les seves experiències, però sense impostar, evitant l’exacerbació de l’ego”, afirma el seu editor, Josep Lluch.

Nascuda a Palma el 1966, Neus Canyelles va debutar amb Neu d’agost. Un llibre de memòries (premi Bearn de narrativa 1998). Van seguir aquest títol les novel·les Cap d’Hornos (premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga 2002), L’alè del búfal a l’hivern (premi El Lector de l’Odissea 2006), La novel·la de Dickens (2010) i el llibre de contes Mai no sé què fer fora de casa (premi Mercè Rodoreda 2013). I encara Les millors vacances de la meva vida (2019) i Autobiografia autoritzada (premi Lletra d’Or 2021).

Lluch explica: “La vida i la literatura sempre estan vinculats en la seva obra i també hi ha sempre la fascinació per l’altre, en el cas de Milady, per la seva mare. És una celebració trista i alhora lluminosa de la relació entre una mare i una filla.”

La Neus acaba de perdre la seva mare, ja gran, després de dos anys en què l’estat de salut li impedia sortir de casa. Ara, el pis familiar, on encara viu el pare desmemoriat, se li va fent estrany, perquè les cuidadores hi han trastocat l’ordre de les coses i la intimitat. Retirada a la casa familiar de la Serra, la Neus escriu aquesta memòria, evocant el passat i la relació entre totes dues.

Tot i que li hagin dit el tòpic que cal girar full, de la mort de la mare i de la del pare, ara fa sis mesos, Canyelles té clar que no ho vol fer. “Tot i que al meu entorn hi ha gent que m’estima, ningú m’estimarà com ho van fer ells dos; m’agradaria que la meva filla em veiés com jo he vist la meva mare”, confessa l’autora.

“Sempre estic escrivint i em vaig adonar que estava escrivint coses sobre ma mare. D’aquí va acabar sortint el llibre, que em va ajudar a suportar el dolor. Vaig plorar molt, però també vaig riure molt, escrivint-lo.”

Corroborant les paraules de l’editor, assegura que per a ella “no hi ha frontera entre la vida i la literatura”. “De vegades em diuen que sent tan tímida sembla estrany que expliqui la meva vida en el que escric, però és la literatura que m’agrada, com la de Pavese, per posar un exemple, perquè la meva obra és com un tot, sense que ho faci de manera premeditada, tant en les novel·les com en les narracions i els articles.”

Si més no a Milady ha escrit un capítol, un record, tot seguit, i després un altre i un altre i, al final, ho va revisar tot “sense modificar gaire detalls”.

Sobre el seu pare, a qui dedica l’obra, n’ha escrit un conte, però no té la intenció de fer un llibre sencer. Sí que treballa, però, en un nou recull de relats. Uns bocins més de la vida, tot i que universalitzada, d’una autora amb vivències sovint difícils que sap transmutar en bona literatura.