“Els fills no surten mai com esperem”

Sí, de fet m’han preguntat si la pel·lícula és una metàfora de l’esquizofrènia o el trastorn bipolar. També hi ha qui hi veu una metàfora de la crisi migratòria, o qui simplement creu que parla de la nostra relació amb el món animal i el medi ambient. Aquesta és la força d’aquesta història i del cinema de gènere. El relat genera metàfores universals que cadascú pot interpretar a la seva manera. La pel·lícula parla de la relació de François (Roman Duris) amb el seu fill que tot pare reconeix. Els fills no surten mai com esperem i els hem d’acceptar tal com són.

Sí, la relació entre pare i fill estructura tota la pel·lícula. Comença i acaba dins del cotxe i entremig evoluciona molt. Quan hi ha una relació de transmissió, és en les dues direccions. François evoluciona amb el seu fill al llarg de la història. A l’inici té un instint natural de protecció, d’acompanyar-lo, d’entrega, de compartir, i acaba aprenent gairebé a desobeir, a sacrificar-se pel seu fill. És un canvi radical.

M’interessava interrogar-me sobre aquesta idea molt simple: tots compartim una ascendència comuna amb tot el que ens envolta. Sense la mutació, no hi hauria cap diferència entre jo i un arbre. Tots venim del mateix lloc, i el que fem amb aquesta pel·lícula és esborrar una frontera totalment teòrica que la humanitat ha creat entre els humans i la resta d’espècies. Som l’única espècie del món que en un moment donat ha decidit no pertànyer a la resta de la natura. I em semblava interessant fer borrosa aquesta frontera. També hem creat moltes fronteres entre els humans.

La mutació per mi és un moviment que comença a l’interior i s’escampa pel món. A la base hi ha la cèl·lula, després canvia el cos, acaba afectant les relacions socials i potencialment podria canviar el món. Hem intentat filmar de prop els cossos, però amb l’objectiu de parlar de la relació humana entre un pare i un fill, i de parlar també a un nivell polític, de persones que expressen les seves pors i les seves ràbies. És un moviment des de l’íntim cap a l’espectador.

Sí, per mi és el mateix. Al primer nivell és això, la mutació transforma el cos de l’adolescent i explorem què vol dir fer-se gran, emancipar-se dels pares, convertir-se en una persona, en una altra manera de ser, que no sabem si és possible. El cor, el nucli dramàtic de la pel·lícula, és el cos de l’adolescent.

Buscava una història que parlés de la vida i de la diversitat dels éssers vius, un relat que enfoqués de manera diferent la nostra relació amb la natura. Vaig trobar per casualitat una primera versió del guió de Pauline, amb una sèrie de personatges amb atributs animals. La història ha acabat sent diferent, però em va atraure en primer lloc la metàfora de la transformació dels homes en animals. Em semblava que això em permetia explicar moltes coses: què vol dir esdevenir adult, emancipar-se, la transmissió, quin món deixem en herència, com viure amb la diferència, com con viure... En segon lloc, m’agrada que aquesta història no parla del futur, sinó de la societat contemporània francesa.