Art

art

Arranz-Bravo, una roca en el paisatge

L’Eduard ens va treure la son de les orelles, ens va donar mètode, treball, eficàcia i passió per l’art i la cultura. Ens va empènyer a l’acció. No suportava la societat de la burocràcia i del ja ho farem

Sovint a l’Eduard li agradava dir que l’amistat és com una roca en el paisatge: que sempre hi és, allà clavada enmig de la natura, malgrat les inclemències i els vents adversos de la vida. En aquestes hores difícils m’agrada pensar en l’Eduard amb aquesta metàfora, ell que amb el seu llenguatge concís i eixut en va crear tantes d’inspiradores. L’Eduard era un roc en el paisatge de l’art: sempre hi va ser, era un puntal; hi va ser durant els anys seixanta, alçant amb el seu inseparable amic Bartolozzi el gran símbol de la Catalunya llibertària, la fàbrica Tipel; també durant els vuitanta, a través de la seva acció artística expansiva, de Tarragona a Cadaqués, i a les principals galeries i centres d’art del país; i més recentment, a través de la fundació a l’Hospitalet: donant pas als joves artistes i crítics, de qui sempre s’ha envoltat, sabedor que això de l’art és una carrera de fons en la qual es porta, com ens recordava Kavafis, un ciri flamejant, que s’ha d’anar alimentant i alçant quan es tenen forces, i transmetent, quan la vida davalla. L’Eduard ha sigut portador de la flama de l’avantguarda compromesa, vital i oberta de Joan Miró, el seu gran referent i far; però també de la mirada rigorosa cap endins, de Rembrandt o Dieter Roth, per posar dos extrems de l’art psicològic, intens i expressiu en què sempre es va emmirallar.

L’Eduard també ens deia sovint: ser humà és ocupar bé un espai, que per ell es resumia en dues accions: treballar com un foll i la constància metòdica a l’expressió d’aquesta follia. Sabia que el geni no és aquell que s’expressa per voluntat divina sinó aquell que sap donar continuïtat al treball artístic a fi d’acomplir les seves intuïcions pictòriques més fondes, a les quals va servir tota la seva vida, 364 dies a l’any (només es prenia un descans l’1 de maig, dia internacional del treballador).

L’Eduard era pura vitalitat, amb una energia desbordant i irrefrenable; tanta, que en tenia per compartir entre la resta de privilegiats que l’envoltàvem. Jo el vaig conèixer sortint de la Universitat, amb molts dubtes i boires al pap. El vaig anar a conèixer una tarda per fer un article a la revista Bonart, i al cap d’una setmana em trucava per encarregar-me un llibre de 300 pàgines: el llibre de la col·lecció de la fundació que uns quants anys més tard obriria i em convidaria a dirigir. Pujar a veure’l era per a mi un bàlsam: veure la capacitat de treball d’aquell home en edat de jubilació, que es llevava a les cinc de la matinada sense que ningú li ho demanés i pintava amb aquella vitalitat que emanava també la seva obra, era una dosi d’energia que per a mi va esdevenir una droga. L’Eduard ens va treure la son de les orelles, ens va donar mètode, treball, eficàcia i passió per l’art i la cultura. Ens va empènyer a l’acció. No suportava la societat de la burocràcia i del ja ho farem. La seva vida es conjugava només en clau de present, que vivia amb una intensitat endimoniada. Encara se’n fan creus els directors de l’escola italiana de Barcelona, on l’Eduard va fer el seu darrer projecte mural la passada primavera, que quan van sol·licitar al mestre la possibilitat de fer una intervenció a l’escola, l’endemà ja tenien el projecte esbossat i amb el programa de treball detallat.

L’Eduard era un gran instintiu, però s’imposava la raó com a règim: l’important en l’art és la reflexió, els humans no reflexionem prou, acostumava a remugar. Potser hi dedicava un minut a pensar, però ell, que era més ràpid que les serps, en tenia prou per encalmar la seva acció artística i estructurar-la, aconseguint transmetre el seu saber de manera simbòlica i universal.

Així que la transcendència de l’obra de l’Eduard i el seu treball s’explica per la barreja de dimensions culturals que rarament es donen en un artista: instint, cultura, intel·ligència, mètode, reflexió i, finalment hauríem d’afegir també, dimensió social. L’Eduard era un ser asocial –sempre concentrat, monàsticament, en la seva realitat paral·lela de la pintura–; però, en canvi, des de l’art li agradava connectar amb la vida i la humanitat. A través de la seva obra, amb l’ésser humà, plasmat en la seva crua existència, atrapat en el pou de les passions, tràgiques o vitals; però també, trepitjant carrer: a les fàbriques, als carrers (la desfilada de la confusió a Granollers), als centres d’art (el famós mural a Eina o l’Institut de Fotografia de Barcelona), pobles (l’acció que tenyí de blau Cadaqués durant els vuitanta), les Rambles (el símbol de l’Hospitalet, L’Acollidora), les places (el Pont de la Llibertat, també de l’Hospitalet), les escoles (dues escoles pintades a l’Hospitalet i una a l’escola Italiana) o biblioteques (com la Tecla Sala). L’Eduard era un artista total: alhora vertical (per la profunditat i altitud del seu art) i horitzontal (per la naturalesa popularment expansiva de la seva obra).

Que ho ha dit tot l’Eduard? De cap de les maneres. Manquen encara pàgines importants per escriure del seu treball. L’energia que borbollava de les seves mans i la rotunditat del seu caràcter, sempre sincer i independent, sense filtrar, impedien sovint que la societat de l’art se li apropés, no facilitant el coneixement de la seva obra i del seu talent, a casa seva i arreu del món. Aquest és un dels deures que tenim com a país de l’art que som en els anys a venir: situar l’Arranz-Bravo al lloc que li pertoca dins la història –que és ben alt– i descobrir els seus tresors més preuats –que són molts i ben disseminats.

*Historiador i crític d’art. Director artístic de la Fundació Arranz-Bravo



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

FESTIVAL DE CANES

Paul Schrader i Richard Gere es retroben

CANES
Crítica

Concert kairològic

Festival de cinema

La crueltat de Yorgos Lanthimos torna a Canes

Canes
Quim Gibert
Ensenyant i autor del llibre “Allà d’allà”

“La llengua persistirà si estem disposats a mobilitzar-nos”

Banyoles
cultura

Vilassar de Dalt: aparador de la fotografia analògica fins al 18 de juny

Vilassar de Dalt
Cultura

Mor Gudrun Ure, actriu escocesa protagonista de la sèrie infantil ‘Super Gran’

Cultura

Mor la presentadora i actriu mexicana Verónica Toussaint

Cultura

Mor Tony McFarr, el doble d’acció de Chris Pratt i Jon Hamm

música

Pol Bordas estrena ‘Cor petit’ amb la ‘col·labo’ de Figa Flawas

girona