Art

Manuel Borja-Villel

NOU ASSESSOR DEL DEPARTAMENT DE CULTURA

“Veig l’energia de la Barcelona dels noranta”

Vinc a ajudar a fer un procés descolonitzador, que vol dir prioritzar la vida sobre la norma
Aquí hi ha una tradició de dissentir sense violència. És un moment històric per poder fer coses

Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957) ha tornat a Barcelona, on va dirigir la Fundació Tàpies (1990-1998) i el Macba (1998-2007) abans de fer el salt al Museu Reina Sofía de Madrid (2007-2023). El Departament de Cultura l’ha contractat (percebrà 100.000 euros de sou cada any dels tres d’aquest acord) perquè pensi accions que es posaran a la pràctica per enfortir el sistema museístic català. Borja-Villel ha estat rebut amb entusiasme i desconfiança a parts iguals. S’explica en aquesta entrevista que té lloc al seu despatx del Palau Moja, en què farà equip amb dues persones més, una tècnica i una administrativa.

Seré directa: Què ve a fer?
L’encàrrec és ajudar a, punt u, passar del museu enciclopèdic al museu social. Punt dos, el Pla de Museus, que els museus catalans estan treballant des de fa temps. Punt tres, l’ampliació del MNAC, que doblarà la superfície i el seu propi director, Pepe Serra, parla de nou museu, d’una refundació. Se m’ha demanat ajudar des de fora a fer aquesta transformació. Un luxe, perquè no només no m’ho havien demanat mai, sinó que això jo ja ho havia intentat fer des de l’època de la Fundació Tàpies i més aviat m’havia trobat amb dificultats. Dit això, no es tracta ni d’una superestructura, ni d’un superdepartament que ve a crear unes línies, sinó d’establir diàlegs, d’interpel·lar, de qüestionar-ho tot. Tenint en compte que cada museu té el seu director, amb molts hi som amics i hem treballat junts, i estan fent un treball collonut. Vinc, insisteixo, a ajudar.
Com?
El sistema museístic català és un cosmos amb planetes, satèl·lits, estrelles, cadascun amb el seu equip, i jo treballaré sobre la matèria fosca d’aquest cosmos. No s’ha fet gaire i és essencial, i més en un país com Catalunya, que és perifèric, no té estat, les seves institucions, a diferència de París o Londres, estan fragmentades i han patit interrupcions, i la modernitat l’han impulsat artistes, Miró, Tàpies..., pel seu compte. En aquest context crec que es poden fer una sèrie de coses que en un altre lloc no es poden fer.
Exemples.
Un procés de descolonització. Què vol dir? Prioritzar la vida sobre la norma. L’art, la cultura, ha de ser el contrari a la regla. Però és que, a més, quan parlem d’art, a què ens referim? En les comunitats maies de Guatemala ni tan sols tenen la paraula art en el seu vocabulari. Tenen unes altres paraules en les quals no hi ha separació entre natura, ritual, curació i art. Cal fer uns processos de pensament radical per veure com s’escriu la història dels que no tenen història i dels llocs fronterers. Et posaré un cas que m’interessa que desenvolupem: ningú hauria de veure en una plaça una estàtua franquista, o als Estats Units l’estàtua d’un general esclavista. Quina és la solució? Tirar a terra totes les estàtues, com ara la de Colom? Això ja s’ha fet, a l’Europa de l’est es van carregar totes les estàtues de Stalin, però continuen manant els mateixos. És necessària una altra forma de pensar la història que no sigui simplement amputar-la, perquè això és l’amnèsia.
Potser li semblarà que li faig la mateixa pregunta del principi. Ve a fer de simple assessor o vol tenir un rol més actiu?
A assessorar, no. Però, torno a dir-ho, no vinc a fer el que a mi, quan era director, no m’hauria agradat que em fessin. Vinc a obrir camps de discussió.
I què els diria als professionals dels museus catalans que senten recels pel seu nomenament, no dic per la seva vàlua, dic per la impressió que els pot haver donat que s’hagi fitxat una espècie de messies?
No estem en una època d’herois. Qui coneix la meva trajectòria sap que és tot el contrari. Vinc a col·laborar per dur a terme aquest procés descolonitzador. Des que he arribat ja he parlat profundament amb quatre directors i ha anat molt bé.
S’ha sentit ben rebut?
És clar. Barcelona és casa meva.
És una altra ciutat de la que va deixar fa quinze anys.
Molt diferent. Als noranta i als 2000, hi havia el món alternatiu i el món més oficial, però sempre es trobaven en algun punt, les coses es negociaven. Ara són mons gairebé irreconciliables, per una via va el mercat, l’oligarquia..., i per una altra, la gent, a la qual se la tracta com a turista o com el que sigui. Però avui hi ha un pensament indígena afrodescendent, dels que no tenen veu, potentíssim i que és imparable. Hi ha guerres culturals, negades només per l’extrema dreta. I en aquestes guerres culturals hi ha una sèrie de temes que no es toquen, que són la idea del colonialisme, la idea que hi ha hagut esclaus, la idea que hi ha altres formes de pensar... Tenim l’obligació ètica i política d’entomar-ho. I en un lloc com Catalunya, en què la història ha sigut trencada, d’altra banda amb una trajectòria de vindicació feminista, amb personatges i iniciatives com Ocaña, Vídeo-Nou..., hi ha un bon substrat.
Quins altres debats vol activar?
Des de la covid que es va dient que les institucions museístiques han de ser més sostenibles, que han de ser km 0, però, és clar, això és una cosa per a les grans, Moma i Pompidou, i una altra aquí, i qui diu aquí diu Nàpols. Com fem nosaltres km 0? Potser ens hauríem de començar a replantejar de qui són les obres i entendre que els museus només les custodien i que són de tots. Jo Les senyoretes d’Avinyó me les sento una mica meves.
Debilitats del sistema museístic català.
La tremenda precarietat del món de l’art.
Coincidiu amb Pepe Serra en aquest nou MNAC que ha de sorgir de l’ampliació?
En general jo crec que sí, i en particular ja ho veurem, però encara que no coincidíssim l’elecció serà seva. El que m’interessa és que tot ho treballarem col·lectivament, com pot ser una línia editorial de tots els museus, que no voldrà dir que no admeti antagonismes.
Li agrada com ha evolucionat el Macba des que en va marxar?
Vaig dubtar fins l’últim moment si presentar-me al Reina Sofía. No sé com seria el Macba si m’hagués quedat, però era important que vingués una altra gent a fer unes altres coses. Cada director ha fet coses diferents, però el Macba manté el seu caràcter.
La inestabilitat ha estat molt gran.
Bé, el país també ha sigut complicadet... Ha viscut una època rara.
La mateixa època rara en què ha viscut la Virreina i ha desplegat un programa de molt nivell.
Valentín Roma és del millor que hi ha a Barcelona en aquests moments. I també crec que ho farà molt bé Imma Prieto al capdavant de la Fundació Tàpies. En aquestes noves generacions, que no tenen por, veig una energia similar a la que hi havia als anys noranta a Barcelona, una època en què la ciutat va ser molt potent en l’àmbit museístic.
A favor o en contra de la Manifesta?
[Esbufega]. Ja que es fa, s’ha d’aprofitar el més possible.
El que segur que s’espera de vostè és un impuls per a la internacionalització dels museus catalans. No sé si ho tindrà tan fàcil donat el complex d’inferioritat que circula al nostre país.
Això és el primer que caldria canviar, és clar.
I la necessitat de comparar-nos, amb Madrid, amb París...
... i sempre perdem. Barcelona pot ser un lloc de trobada, un lloc en què la cultura no sigui necessàriament representació sinó negociació. Aquí hi ha una tradició de dissentir sense violència. No dic que no haguem de fer res amb el Pompidou, però no és el nostre camp. I si ho fem amb el Carib? Jo crec que és un moment històric per poder fer coses. M’ho crec, si no, no estaria aquí.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Lluc publica l’EP ‘Totes les veus ara són ecos’, des del Baix Montseny

sta maria de palautordera
MÚSICA

Palau 100: De Viena a Rufus Wainwright

BARCELONA
LLETRES

Col·loqui internacional sobre l’espai trobadoresc i les dones, a Barcelona

barcelona
TEATRE

El Teatre Romea recrea l’humor cínic de Thomas Bernhard

BARCELONA
audiovisual

Ferran Cera substitueix Jordi B. Oliva com a president de la federació PROA

barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

Cap Butaca Buida ja ha venut la meitat de les 60.457 entrades del 16 de març

BARCELONA
art

L’exposició col·lectiva ‘Ecofeminisme 2024’ s’inaugura avui a Vilablareix

vilablareix
Cultura

Una mostra denuncia el maltractament d’animals

Tarragona
Literatura

Girona i Berga commemoren els 50 anys de la mort d’Aurora Bertrana

Girona