“L’amor real és diferent de les fantasies que ens venen”

Sí, és clar, fins i tot en aquesta sala som diferents professionals adults, que ens presentem aquí vestits per a aquest festival. Però cadascun de nosaltres tenim una versió de 12 anys, del que érem llavors, que és també en aquesta sala. I aquí hi ha una contradicció. Crec que dins d’una mateixa persona existeixen moltes vides. I en algú com la Nora, la protagonista, o com jo, que ha emigrat d’un país a un altre, aquestes multiplicitats de vida són més presents. Tots vivim amb éssers, vides i llenguatges diferents dins nostre.

Des del moment en què em vaig trobar en un bar, asseguda amb un amic que havia vingut de Corea, i el meu marit, de Nova York. Estava fent d’intèrpret entre tots dos, i em vaig adonar que estava traduint entre cultures, entre històries i entre diferents parts del meu propi ésser. Va ser en aquell moment que vaig pensar a fer-ne una pel·lícula. La pel·lícula relata la història d’una persona normal que viu alguna cosa que no té res d’extraordinari. No es barallen, només parlen, però passa alguna cosa extraordinària, fins i tot en aquest moment tan ordinari. I vaig pensar, bé, per què no explicar aquesta història? Fer-ho a través del cinema tenia per a mi tot el sentit, en lloc d’una obra de teatre. El malvat de la pel·lícula són tots els anys que han passat i l’oceà Pacífic que els separava. Els escenaris, el temps de la pel·lícula, els personatges retratats, primer com a nens i després com a adults, són coses que han de ser tangibles, i el cinema em semblava el mitjà més adequat.

Això és el que vull retratar en aquestes converses per Skype. En aquest tipus de relacions, al principi sembla que amb la tecnologia aconseguim un miracle, i d’entrada et dona plaer, una alegria. La primera vegada que parlen per Skype, després de dotze anys sense veure’s, estan exultants, és com si haguessin tornat a la vida. Però hi ha un desig d’intimitat, d’estar amb aquesta persona, de tocar-la, que va en augment. Aleshores la tecnologia genera frustració.

Volia crear una cosa que em sembla real, com jo interpreto l’amor, que és diferent de les fantasies que de vegades ens venen com a amor. De vegades l’amor és una cosa tan senzilla com escoltar l’ésser estimat. Per a mi era molt important poder retratar-lo de la manera més autèntica possible. Sembla un triangle amorós, però no ho és, perquè no hi ha enemics, ni baralles, ningú lluita contra ningú. Tots tres són respectuosos, són adults i es preocupen per les necessitats de l’altre. I bàsicament, intentava transmetre com visc l’amor. Hi ha persones que conec que s’identifiquen amb aquest sentiment, que han viscut situacions incòmodes, però que han sabut fer-hi front.

Forma part del que és ser adult a la vida moderna. Tots prenem decisions per materialitzar els nostres somnis, per tenir una carrera, i és cert que sovint ens sentim sols en el nostre camí cap a la realització, cap a la plenitud de la nostra feina. És el que està vivint la Nora, es veu obligada a acomiadar-se d’aquella nena petita que va ser.

L’amor no necessàriament ha canviat. La nostra manera de veure’l ha canviat per la tecnologia, però l’amor veritable perdura. Aquesta pel·lícula parla de com l’amor pot anar més enllà del nostre temps, de la nostra vida, de les nostres vides futures. I no hi ha cap paraula per descriure-ho. No hi ha cap paraula per descriure el que és Hae Sung per a la Nora. Són amants? Amics? No són desconeguts, els uneix un sentiment molt més profund. Hi ha una connexió entre ells que perdurarà. Es tracta d’aquesta sensació que tens quan coneixes algú, que tots ho hem viscut. De vegades et dius: “Mare meva, és com si et conegués de sempre!” O de vegades penses que fa temps que no parles amb aquesta persona, però és com si el temps no hagués passat. En definitiva, hi ha molt de misteri, hi ha molt d’enigma al voltant del concepte d’amor, per molt fugaç que sigui.

La vida té moltes històries que moltes vegades no són grans baralles. Pot ser simplement la història d’envellir amb algú: hem passat 60 anys junts i hem compartit la vida, morim i som enterrats junts. A mi el que més m’interessa és com ens sentim, com experimentem l’amor, i això és el que estic intentant transmetre.

Vaig aconseguir convèncer-los amb el guió. La idea em semblava molt bona, és una història personal, jo soc bilingüe i la pel·lícula també ho és. Vaig pensar que funcionaria i, en realitat, no em va costar convèncer-los. No tenia experiència en curts, però des de fa 10 anys que soc dramaturga, he après del que feia cada dia al teatre, que és treballar l’argument, els personatges... Tot aquest treball al teatre està relacionat amb la direcció d’una pel·lícula, així que em va anar molt bé, em va donar confiança per fer aquesta pel·lícula. I des de la productora van veure que em sentia amb molta confiança, capaç de fer-la.