Els perills de jugar amb la impostura

Un libanès errant (inter­pre­tat pel sirià Rami Fadel Kha­laf) explica que, men­tre en temps de con­fi­na­ment pandèmic deses­ti­mava infor­ma­ci­ons sabu­des rela­ti­ves al seu país d’ori­gen, va enso­pe­gar de retruc amb un arti­cle sobre “l’obra més gran mai repre­sen­tada”: ho va ser en una població argen­tina ano­me­nada Coro­nel Sivori i va ser con­ce­buda per un super­vi­vent dels camps d’exter­mini, el jueu polonès Simon Frank, que va arri­bar-hi l’any 1962. Tot seguit, en un deco­rat gira­tori apa­rei­xen tres homes i dues dones, que, en bona a part a través de records here­tats, expli­quen com va ser per­ce­but Simon Frank, defi­nit com un home tristíssim, a Sivori i qui­nes rela­ci­ons va man­te­nir ini­ci­al­ment amb els seus habi­tants. Així es posa en marxa L’obra, el nou mun­tatge de l’argenti Mari­ano Pen­sotti (text i direcció) amb la seva com­pa­nyia La Marea que va arri­bar el cap de set­mana pas­sat a El Canal dins de Tem­po­rada Alta.

El fet que Coro­nel Sivori (a vega­des refe­rida, sim­ple­ment, com a Sivori, cognom argentí) sigui una loca­li­tat ine­xis­tent anun­cia el joc entre rea­li­tat i, sobre­tot, ficció que pro­posa Pen­sotti. Ho fan molts d’altres i ja ho fet ell mateix, com s’ha fet pre­sent a TA amb altres mun­tat­ges que, inter­ve­nint-hi també imat­ges pro­jec­ta­des en pan­ta­lles que no són ali­e­nes a la relació del direc­tor amb el cinema, s’hi han repre­sen­tat prèvia­ment, entre els quals Cine­as­tas, El público i Los años. En tot cas, no sé si és una d’aque­lles casu­a­li­tats que fan pen­sar que no deuen ser casu­als que exis­teixi el coro­nel Gus­tavo Sivori, coman­dant de la XI Bri­gada Meca­nit­zada i res­pon­sa­ble de la custòdia i segu­re­tat de l’actual procés elec­to­ral a la pre­sidència de l’Argen­tina que aca­barà amb la segona volta que se cele­brarà el 19 de novem­bre vinent.

Allò que no és gens ale­a­tori sobre les inten­ci­ons del mun­tatge és el deco­rat gira­tori que cada vegada que dona una volta sem­bla voler reve­lar alguna cosa ama­gada, que ha de dur a pen­sar que sovint res no és com apa­renta, o afe­gir-hi una capa de sig­ni­fi­cació més sobre fets del pas­sat (amb les guer­res, els geno­ci­dis) pesant en el pre­sent. Una altra cosa és que pot­ser s’hi bar­re­gen massa coses i que, per donar pas a la reve­lació, es juga a un engany que fa que la cons­trucció dramàtica resulti una mica tram­posa.

El cas és que, fins a arri­bar a con­fluir un i els altres, van alter­nant-se les expli­ca­ci­ons del libanès (mar­cat per l’assas­si­nat del seu pare durant la guerra civil al seu país) amb les inter­ven­ci­ons de cinc per­so­nat­ges, que recor­den la seva impli­cació en el mun­tatge de “l’obra”: Això perquè el monòleg ini­cial de Simon Frank, que rela­tava la seva vida abans del nazisme, va con­ver­tir-se en un gran espec­ta­cle amb deco­rats que recons­truïen edi­fi­cis de Varsòvia i la par­ti­ci­pació de molts habi­tants de Sivori, que, pri­mer com­mo­guts per la història rela­tada, van ser trans­for­mats pel tea­tre. Posem-hi que és una bella idea, però la seva expo­sició pot gene­rar dub­tes. L’obra va ser d’un impos­tor, un botxí que va suplan­tar una víctima. No s’explora per què va repre­sen­tar-ne la vida: per ama­gar la pròpia iden­ti­tat? Per expiar una culpa? Posem-hi que es manté com un enigma. En tot cas, encara que sigui una manera d’exal­tar el tea­tre i els seus actors, inqui­eta l’afir­mació que els impos­tors (fins i tot un cri­mi­nal?) poden ser els més capaços de com­moure. La vella idea que es pot arri­bar a la veri­tat a través de la men­tida. Però, tot i que es tracti d’una ficció, hi ha mane­res d’abor­dar certs fets reals (i el mal) que poden sem­blar banals.