Els perills de jugar amb la impostura

Un libanès errant (interpretat pel sirià Rami Fadel Khalaf) explica que, mentre en temps de confinament pandèmic desestimava informacions sabudes relatives al seu país d’origen, va ensopegar de retruc amb un article sobre “l’obra més gran mai representada”: ho va ser en una població argentina anomenada Coronel Sivori i va ser concebuda per un supervivent dels camps d’extermini, el jueu polonès Simon Frank, que va arribar-hi l’any 1962. Tot seguit, en un decorat giratori apareixen tres homes i dues dones, que, en bona a part a través de records heretats, expliquen com va ser percebut Simon Frank, definit com un home tristíssim, a Sivori i quines relacions va mantenir inicialment amb els seus habitants. Així es posa en marxa L’obra, el nou muntatge de l’argenti Mariano Pensotti (text i direcció) amb la seva companyia La Marea que va arribar el cap de setmana passat a El Canal dins de Temporada Alta.

El fet que Coronel Sivori (a vegades referida, simplement, com a Sivori, cognom argentí) sigui una localitat inexistent anuncia el joc entre realitat i, sobretot, ficció que proposa Pensotti. Ho fan molts d’altres i ja ho fet ell mateix, com s’ha fet present a TA amb altres muntatges que, intervenint-hi també imatges projectades en pantalles que no són alienes a la relació del director amb el cinema, s’hi han representat prèviament, entre els quals Cineastas, El público i Los años. En tot cas, no sé si és una d’aquelles casualitats que fan pensar que no deuen ser casuals que existeixi el coronel Gustavo Sivori, comandant de la XI Brigada Mecanitzada i responsable de la custòdia i seguretat de l’actual procés electoral a la presidència de l’Argentina que acabarà amb la segona volta que se celebrarà el 19 de novembre vinent.

Allò que no és gens aleatori sobre les intencions del muntatge és el decorat giratori que cada vegada que dona una volta sembla voler revelar alguna cosa amagada, que ha de dur a pensar que sovint res no és com aparenta, o afegir-hi una capa de significació més sobre fets del passat (amb les guerres, els genocidis) pesant en el present. Una altra cosa és que potser s’hi barregen massa coses i que, per donar pas a la revelació, es juga a un engany que fa que la construcció dramàtica resulti una mica tramposa.

El cas és que, fins a arribar a confluir un i els altres, van alternant-se les explicacions del libanès (marcat per l’assassinat del seu pare durant la guerra civil al seu país) amb les intervencions de cinc personatges, que recorden la seva implicació en el muntatge de “l’obra”: Això perquè el monòleg inicial de Simon Frank, que relatava la seva vida abans del nazisme, va convertir-se en un gran espectacle amb decorats que reconstruïen edificis de Varsòvia i la participació de molts habitants de Sivori, que, primer commoguts per la història relatada, van ser transformats pel teatre. Posem-hi que és una bella idea, però la seva exposició pot generar dubtes. L’obra va ser d’un impostor, un botxí que va suplantar una víctima. No s’explora per què va representar-ne la vida: per amagar la pròpia identitat? Per expiar una culpa? Posem-hi que es manté com un enigma. En tot cas, encara que sigui una manera d’exaltar el teatre i els seus actors, inquieta l’afirmació que els impostors (fins i tot un criminal?) poden ser els més capaços de commoure. La vella idea que es pot arribar a la veritat a través de la mentida. Però, tot i que es tracti d’una ficció, hi ha maneres d’abordar certs fets reals (i el mal) que poden semblar banals.