Crítica
música
Larkin Poe, dues germanes amb poder
Van prometre, al començament de la seva actuació dimarts a Razzmatazz, una “celebració del vell rock-and-roll passat de moda”, però, ben mirat, el que fan Larkin Poe, grup amb poc més d’una dècada de vida comandat per les germanes –i heroïnes de la guitarra– Rebecca i Megan Lovell, és reivindicar la idea que cap estil ha d’ésser considerat per força una relíquia del passat mentre continuï havent-hi músics, com elles, de trenta i pocs anys, disposats a interpretar-lo amb noves mirades i energies renovades.
Les germanes Lovell, que van tenir els canadencs The Sheepdogs com a teloners de luxe, van fer el que a Barcelona semblava ja un miratge: omplir una sala de dues mil persones amb un blues-rock minat de riffs de guitarra (la de la sempre somrient Megan, una lap steel) atordidors i en deute amb els de bandes com ara Cream (dels quals van fer sonar White Room per megafonia abans d’irrompre a l’escenari) i els Allman Brothers (originaris, com elles, de l’estat nord-americà de Georgia i que van invocar amb un fragment de Jessica minuts després d’engegar l’actuació).
Larkin Poe van aconseguir també fer emmudir la sala amb una part en acústic marcada pel soul durant la qual van tocar el Crocodile Rock d’Elton John; reivindicar, amb She’s a Self Made Man, com n’és de complicat fer-se camí en un “àmbit, el del rock-and-roll, dominat pels mascles”; retre honors a Screamin’ Jay Hawkins amb Bad Spell; i, potser també, fer perdurar la màgia dels temps en què, innocents i somiadores, tocaven juntes a l’habitació. Apassionats del “vell rock-and-roll passat de moda”: escoltin-les i no ho donin encara totper perdut.