Cinema

La llavor de la llibertat

Enric Auquer protagonitza ‘El mestre que va prometre el mar’, la història real d’un professor català afusellat en un poble de Burgos

Aquesta història representa “totes les històries que encara són sota terra”, diu l’actor

“ Un mes­tre va pro­me­tre als alum­nes el mar en una època en què els mes­tres pega­ven. És com una metàfora del que va ser la República.” El fotògraf Sergi Ber­nal resu­meix així una història a la qual ha dedi­cat un lli­bre, un docu­men­tal i anys de recerca: la d’Antoni Benai­ges, un mes­tre d’esquerra de Mont-roig del Camp que el 1935 va anar a Bañuelos de Buerba (província de Bur­gos) a ense­nyar els nens amb el mètode pedagògic Frei­net, basat en l’ús d’una petita impremta.

Aquesta història extra­or­dinària, d’ine­vi­ta­ble final tràgic, ha donat lloc a diver­sos lli­bres, entre els quals hi ha la novel·la El mes­tre que va pro­me­tre el mar, de Fran­cesc Escri­bano (Blume), adap­tada al cinema en un guió d'Albert Val. Patrícia Font ha diri­git la pel·lícula, que s’estrena avui als cine­mes. La versió ori­gi­nal és majo­ritària­ment en cas­tellà, com va suc­ceir en rea­li­tat. En la part actual hi ha alguns diàlegs en català.

Enric Auquer (Rupià, Baix Empordà, 1988) hi inter­preta el mes­tre en una trama que repre­senta la de mol­tes per­so­nes enter­ra­des encara en fos­ses i les seves famílies. Ho comenta l’actor en una entre­vista a El Punt Avui: “A través del mes­tre hi ha la volun­tat de fer memòria i repa­rar aquest oblit, i repre­senta totes les per­so­nes que fal­ten per repa­rar, totes aques­tes històries que estan sota terra. Cada història és màgica, cada per­sona és impor­tant, i la del mes­tre és una paràbola per­fecta.”

Enric Auquer inter­preta el mes­tre els anys 1935 i 1936, quan va ense­nyar a de Bañuelos de Buerba. Laia Costa encarna la neta d’un dels seus alum­nes, que l’any 2009 viatja fins a la fossa comuna de La Pedraja (Bur­gos), on van tro­bar 104 cos­sos. Es creu que hi pot haver les res­tes del seu besavi, també repre­sa­liat. La història de Laia Costa és ficció, però es basa en per­so­nes reals.

Els alum­nes reals, que ja són tots morts, en guar­da­ven un record entra­nya­ble. La pro­mesa de veure el mar era de debò: cap dels nens l’havia vist i se’ls volia empor­tar l’estiu del 1936 al seu poble perquè el pogues­sin veure. No hi va ser a temps. Una fun­dació cuida i pro­mou el lle­gat d’Antoni Benai­ges a Bañuelos de Buerba. “És el fruit del seu com­promís –comenta Enric Auquer–. Va fer aquest viatge d’aven­tura cap a aquesta escola única­ment perquè creia en la docència com una eina trans­for­ma­dora. La lla­vor de l’edu­cació era per a ell el punt ini­cial cap a la uto­pia d’un món millor. Si actues amb hones­te­dat i veri­tat, quan es recu­pera la memòria la gent queda col­pida per la teva història. En aquest petit poble han creat una fun­dació per recu­pe­rar el seu lle­gat. Em dema­na­ven que sis­plau expliquéssim bé la història, tenien molt interès que es cone­gui.”

Mili­tant d’esquer­res

Auquer defi­neix Benai­ges com “un repu­blicà i mili­tant d’esquer­res”. “Sabia bé on anava. Es pas­se­java pel poble amb una camisa ver­me­lla, escri­via arti­cles esquer­ra­no­sos, se sig­ni­fi­cava política­ment...” Creu que par­lar d’aques­tes històries és fer justícia: “Hi ha a qui no li agrada que es remo­gui el pas­sat i n’hi ha que de sobte que­den col­pits per una història i deci­dei­xen tirar-la enda­vant. Per mi és una qüestió de justícia i de res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva. Men­tre hi hagi oblits, hi ha el dret i la neces­si­tat de fer pel·lícules sobre el nos­tre pas­sat, la nos­tra guerra i els assas­si­nats que van come­tre els gua­nya­dors.”Enric Auquer inter­preta Benai­ges amb un fort accent català. Va ser una decisió ben medi­tada: “Va ser una aposta que vam deci­dir amb la Patrícia Font i amb l’equip. Tenia ganes de fer-ho per dife­rents motius. Pri­mer, perquè m’interes­sava que fos visi­ble tota l’estona la cata­la­ni­tat del per­so­natge. El com­promís de tot això que va fer va ser el com­promís d’un català, no d’un basc, posem per cas. Després, m’agrada molt jugar amb els accents. Trobo que són un reflex de la iden­ti­tat més pura. I final­ment, vaig aga­far com a refe­rents Josep Pla i Sal­va­dor Espriu i vaig veure que encara havia d’anar més lluny, havia de fer un accent català més mar­cat. Vaig començar a jugar. A mi m’agrada arris­car i jugar als límits i ho vaig fer.” D’altra banda, l’accent també li ser­via “per recor­dar que el per­so­natge no estava a casa seva, els altres no par­la­ven com ell; era algú molt espe­cial en aquell indret”.Tre­ba­llar amb nens actors al rodatge té un paral·lelisme evi­dent amb el mes­tre i els alum­nes que inter­pre­ta­ven. “Ha estat igual que la feina d’un mes­tre, he inten­tat crear una relació amb tots els nens bonica, sana i que trans­cen­deixi la pan­ta­lla –comenta–. Si hagués estat un dèspota amb ells, no hauríem transmès el que volíem. A moments va ser difícil i a moments molt bonic, però en tinc molt bon record. El meu repte va ser lle­gir molt i enten­dre com ho feia un mes­tre Frei­ne­tista per acom­pa­nyar els infants.” El mètode pedagògic Frei­net pre­te­nia fer de la impremta una eina nova que trans­formés la relació entre edu­ca­dor i alumne.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia