Vint anys ja sense Martí i Pol

El temps és un cotxe de fórmula 1, ni el veus passar. Aquesta ha estat la sensació quan m’han demanat aquest article. La primera pregunta va ser: “Vint anys ja sense Miquel Martí i Pol?” La crueltat va erosionar un poeta delicat fins i tot quan ens parlava de la fàbrica, de les noies que li agradaven, del mateix pas del temps... També quan gaudia del gran reconeixement que li va atorgar la seva obra dins de capes de la societat sovint alienes a les cuites poètiques. Catalunya és terra de poetes. Recordem els més populars, des de Verdaguer, Salvat i Espriu fins a Martí i Pol i Margarit. Alguns van envejar l’èxit de vendes dels seus llibres des de l’aparició d’Estimada Marta el 1978, primer capítol d’un gran idil·li amb el públic, tot i que ell havia iniciat la seva obra als anys cinquanta, influenciat per la poesia social i política de moda, també per l’antifranquisme militant. No podem obviar els poemaris de formació, sovint aspres, però sempre amb la carícia cap al lector, com el poeta havia enfocat la seva obra literària, la vida: Paraules al vent (1954), Quinze poemes (1957), El Poble (1966) i l’excepcional La fàbrica, del 1972.

També cal accentuar en els primers anys la vinculació a la Nova Cançó –que després rescataria en la molt interessant simbiosi amb Lluís Llach, en què tots dos es van contagiar de saba vital– i la poc reivindicada tasca de traductor. Veient fa un parell d’anys l’exposició en una sala d’Andorra, la llista de títols és impressionant: Saint-Exupéry (Ciutadella, en col·laboració amb Jordi Sarsanedas, 1965), Georges Arnaud (El salari de la por, 1968), Simone de Beauvoir (La mesura de l’home, 1969), Claude Lévi-Strauss (Tristos tròpics, 1969; El pensament salvatge, 1971), i Zola, Racine, Huysmans, Rodari, Apollinaire, Flaubert i Roland Barthes, entre d’altres. Vull destacar-ho perquè sovint se’l presenta com un monstruet malalt que es va ficar el públic a la butxaca a causa de la seva deficiència física quan és una figura fonamental de la poesia, però també de la reconstrucció de la cultura catalana als difícils anys seixanta, quan fins i tot tradueix un dels primers llibres en català per a la influent editorial Anagrama.

No hem d’oblidar tampoc que Martí i Pol era un treballador de base, que va estar gairebé 30 anys a la fàbrica, fins que el 1973 l’esclerosi múltiple el retira per invalidesa. A partir d’aquí, inicia uns anys de reclusió en què comença a bastir el corpus d’una obra magna amb poemaris, epistolaris amb altres grans figures com Vinyoli i llibres de narrativa. Estem parlant d’un personatge amb molts angles, amb una mirada que es redueix des de la crueltat del món del treball a la delicada, quasi budista, visió del que l’envolta, de la mort de la gent estimada, de l’amor i de les sensacions que et provoca veure’t malmès per una malaltia paralitzant. Recordo el que va significar el seu esclat dins Llibres del Mall, la seva participació en la primera època de l’editorial Empúries amb el seu company de viatge, l’enyorat Xavier Folch, i la visibilitat dels seus llibres, fins i tot en les difícils llistes de més venuts. Martí i Pol continua viu perquè la seva obra es reedita periòdicament en antologies i també els seus llibres fonamentals. La fàbrica, Estimada Marta, Suite de Parlavà amb Algú que espera, Un hivern plàcid, Crònica de demà, Llibre de les solituds i L’àmbit de tots els àmbits acaben de ser reeditats per Edicions 62. Petites victòries d’un home bo per a un poeta de mirada lliure i sana, que està superant la làpida pesant del pas dels anys.