Cathy Claret: “L’estètica de Las Grecas és molt actual”

“Hi ha la creença que els gitanos són puristes, quan mai no ho han estat. Els crítics són els puristes”, diu Cathy Claret, que acaba d’arribar al Centre Cultural La Mercè a peu i ben carregada, perquè no és fàcil accedir en cotxe al Barri Vell de Girona, menys encara si vens amb part d’un museu a sobre: ella porta en una gran bossa les llargues fundes de plàstic amb què exposa els discos del seu Museu del Flamenco Pop. Si troba un clau lliure, hi posa una tira més de discos. El Museu del Flamenco Pop és itinerant “com els gitanos” i variable com la vida. Ara mateix se’n pot veure una versió força àmplia al claustre de La Mercè, fins al 26 de novembre, en el marc del festival FlamenGi. El Museu del Flamenco Pop està format per discos –a Girona, bàsicament elapés i singles de vinil, tot i que també té cassets i CD– d’artistes gitanos que van ser pioners en moltes fusions, partint del flamenc i la rumba, però obrint-se també al rock, el pop, el soul, el funk els ritmes llatins i un llarg etcètera estilístic. Hi ha discos de Las Grecas, Los Chorbos –el grup d’on va sortir Manzanita, també present a l’exposició amb els seus treballs en solitari–, Los Chichos, la Susi, Lole y Manuel, Los Chunguitos, Ray Heredia, Pata Negra, la Marelu, Remedios Amaya, Ketama, Parrita, el Lebrijano, la Singla, AzúcarMoreno, Bambino i, entre altres artistes, l’immens Camarón de la Isla, que durant molts anys es va moure entre l’ortodòxia i la fusió. “En principi, no tenia previst incloure’l a l’exposició, però el seu cante era sempre tan modern que vaig decidir posar-lo”.

Entre els artistes representats a l’exposició hi ha una gran varietat d’estils, difícils de resumir com “flamenc pop” i Claret n’és ben conscient: “Aquí el concepte pop s’utilitza més en el sentit que el fan servir els anglesos: pop de popular, no en la dimensió pròpiament musical, com un estil concret”.

Cathy Claret, que ha viscut gairebé sempre entre gitanos i ella mateixa se’n considera, està convençuda que els artistes gitanos exposats al seu museu formen “l’abecedari de tota la música espanyola posterior”, i en canvi poques vegades es reconeix aquest llegat. “Hi ha molta discriminació. Darrera d’aquests discos hi ha autèntiques llegendes, moltes de les quals han caigut a l’oblit. La Susi, per exemple, és de les més grans, amb una veu equiparable a la de Camarón, i no en trobaràs ni un article. Això als Estats Units mai no passaria amb els artistes de blues i soul”.

No és fàcil establir qui o quins van ser els pioners de les fusions gitanes. Cathy apunta que potser el gran guitarrista Sabicas, que el 1966 va viatjar als Estats Units per gravar el disc Rock encounter amb el guitarrista nord-americà Joe Beck, però no hi ha res segur al cent per cent en aquest món tan poc regulat de les fusions i les músiques populars nascudes espontàniament.

Respecte a la discriminació que denuncia Claret, ella subratlla que les dones en pateixen sovint el doble, a pesar que el seu pes en aquesta història és important: “La meitat dels artistes del museu són dones i són bàsicament els paios els que les han marginat. La dona gitana és molt més lliure i independent del que se’ns ha volgut transmetre”. A més, com ho reflecteixen les portades dels discos dels anys setanta, vuitanta o noranta, moltes d’aquestes dones mostraven una gran imatge de modernitat: “L’estètica de Las Grecas és molt actual i està sent copiada sense reconèixer-ho explícitament, i això és un saqueig. M’emprenyo molt quan alguns parlen d’aquesta estètica i diuen, sense cap coneixement, que ja era hora de treure la caspa”.

El Museo del Flamenco Pop , que té web i llista a Spotify amb 70 cançons dels artistes seleccionats, va iniciar el seu viatge l’abril passat al convent de Sant Agustí de Barcelona, i després de Girona té previst visitar Madrid, on s’inaugurarà el 9 de desembre a l’acadèmia flamenca Amor de Dios, per desembarcar posteriorment a Sevilla i València.