Cinema

Laura Ferrés

Directora de cinema

“L’artifici pot revelar moltes coses amagades”

Soc sobretot una cinèfila a qui li agrada pensar en imatges i sons, i en com es combinen

Sis anys després de ser seleccionada i premiada a Canes pel curt Los desheredados, Laura Ferrés (el Prat del Llobregat, 1989) estrena el seu primer llargmetratge, La imatge permanent . Aquesta pel·lícula també deixa empremta: seleccionada al festival de Locarno, va guanyar l’Espiga d’Or de la Seminci de Valladolid. Protagonitzada per dues actrius no professionals, María Luengo i Rosario Ortega, es va estrenar a Catalunya dins del festival L’Alternativa i avui arriba a les sales comercials.

El tema de la família li interessa. Aquesta pel·lícula també hi té a veure?
Sí, després de fer Los desheredados amb el meu pare i la meva àvia, em va venir de gust fer una cosa similar amb els meus avis materns, que eren andalusos i van venir a Catalunya per treballar arran de la postguerra. La qüestió familiar és un tema que m’interessa, tot i que no diria que sigui el tema principal de La imatge permanent. De fet, hi ha bastants temes.
Quin en destacaria?
Em costa dir-ne només un. Sens dubte la qüestió de la classe social és important. La imatge permanent és una mena de díptic que té lloc en dos espais i dues èpoques, justament per reflexionar sobre el lloc que ocupem a la societat pel fet d’haver nascut en una família determinada. La pel·lícula es planteja si podem anar en contra de la nostra herència i canviar o no.
Quins altres temes destacaria?
També parla del món de la imatge i com es construeixen les imatges sobre el pas del temps. En concret, com es construeix la idea de l’etern retorn, i si estem condemnats que els esdeveniments es repeteixin de manera cíclica i eterna. Però no tots els temes són tan intel·lectuals, al final també hi ha la vocació de fer una història emotiva sobre el retrobament d’uns personatges, sobre la possibilitat de connectar amb algú altre. Per tot això, bascula entre diferents gèneres i tons: es passa del melodrama, que de fet és el gènere més popular de tots, a un registre més assagístic, al musical, perquè els personatges canten... De fet, canten les cançons de la meva àvia. I també hi ha la comèdia, perquè crec que, si no hi poses l’humor, no tens una pel·lícula seriosa.
Quines cançons de l’àvia ha utilitzat?
La meva àvia treballava al camp i es feia càrrec dels seus germans. Era de Belalcázar, a Còrdova. Li agradava cantar. Va viure la Guerra Civil i la postguerra, però no li agradava parlar d’aquesta època, com la majoria de persones que ho van viure. De fet, ho feia a través de les cançons. La majoria són cobles o cançons republicanes, i em vaig criar sentint-les. Vaig trigar a entendre quin era el significat de les lletres, però quan ho vaig fer em va semblar fascinant com a testimoni d’una època. Quan la meva àvia es va fer gran, va tenir Alzheimer, i la meva mare i jo la vam gravar amb unes cintes de casset per conservar les cançons. Quan estava escrivint La imatge permanent, em va venir de gust incloure-hi aquestes cançons. El cine és una oportunitat perquè allò antropològic i la ficció conflueixin, allò antropològic en el sentit de deixar constància de coses que es perdran si no les filmem. Però, per a mi, tot això ha d’estar al servei de crear un imaginari propi, perquè al final soc sobretot una cinèfila a qui li agrada pensar en imatges i sons, i què passa quan es combinen en el muntatge.
Per què ha optat per la ficció després de fer curts que eren a la frontera del documental?
La imatge permanent és una pel·lícula de ficció perquè em fa l’efecte que passo massa temps amb mi mateixa, massa hores al dia i dies a l’any. Fer una pel·lícula és una oportunitat per conèixer els altres.
Veu el cinema com un exercici d’empatia, de posar-se en la pell dels altres?
Espero que sí. M’agrada molt veure pel·lícules en què els personatges no se m’assemblen. No em fa falta veure noies de la meva edat, amb feines o hobbies similars als meus. M’agrada més aviat el contrari, reconèixer-me en algú que no s’assembla a mi a priori. També penso que no necessàriament s’han de fer només pel·lícules en què empatitzem amb els personatges. També és molt interessant retratar un tipus de persona amb la qual no podem empatitzar. Ens fa pensar i replantejar-nos coses.
No sent realista es pot arribar a la veritat?
Totalment. De fet, La imatge permanent és una pel·lícula que no amaga l’artifici. De la confluència d’elements aparentment antagònics, com són l’artifici i el naturalisme, en poden sortir coses reveladores. Per a mi, la ficció, l’artifici o com se’n vulgui dir, no és escapisme. Pot reflectir moltes coses que precisament estaven amagades.
Ha comentat que la pel·lícula parla del temps. De fet, el títol ja hi fa referència, amb el concepte de ‘permanent’.
La pel·lícula tracta sobre el pas del temps i sobretot aquesta idea de l’etern retorn. Ho fa des de la posada en escena, perquè la pel·lícula té una estructura cíclica. Comença amb un rostre i no per casualitat també acaba amb un rostre. I en aquest rostre final podem veure com es reflecteix el pas del temps. Aquest títol i la pel·lícula intenten fer referència a aquestes memòries que tenim oblidades, però que tornen a nosaltres al dia menys pensat, com li passa els personatges. Per aquest motiu, la pel·lícula també s’explica amb vinyetes. Gairebé cada escena és un pla.
Què buscava, amb aquesta posada en escena?
Em feia la sensació que d’aquesta manera es remet al tema, perquè cada imatge fixa és com una memòria. També està molt treballat des del so. Hi ha molts sons que es repeteixen en moments on no hauria d’estar sentir-se, estan desincronitzats de la font sonora. Em servia per mostrar tots aquests elements com ecos del passat. Moltes pel·lícules tenen una estructura lineal, però la vida no és lineal. La pel·lícula està molt en el moment present. Sovint recordem fets passats i pensem que podríem haver fet les coses millor. O estem pensant en el futur d’una manera que mai succeirà. Aleshores, vaig intentar que la pel·lícula funcionés així, que no fos un retrat tan lineal, sinó que els temps estiguessin barrejats. Crec que respon més a com vivim. El nostre dia a dia està regit per un seguit de normes que seguim perquè ens serveixen per viure en societat, però no deixen de ser convencions. Crec que una pel·lícula és una oportunitat per pensar com podrien passar les coses.
Per què torna a rodar al Prat de Llobregat, si no és una pel·lícula autobiogràfica?
Rodo al Prat de Llobregat perquè és la ciutat on van acabar els meus avis. És la realitat de moltes altres famílies d’allà, que tenen avis o pares andalusos. Aleshores, em semblava un joc adequat per retratar aquesta realitat. Com et comentava abans, el cinema és una eina per deixar testimoni del pas del temps. Per exemple, com canvia una ciutat al llarg amb el pas dels anys. Així que aquest és un altre motiu per rodar.
Per què opta per actors no professionals?
Per començar, em sembla que la pel·lícula parla d’això. La protagonista és directora de càsting i ha de trobar persones que no tinguin experiència interpretativa per sortir en una campanya política. Aleshores vaig pensar que estaria bé que estiguessin interpretades per persones que no tinguessin experiència prèvia davant de la càmera. I a més a més, també és una oportunitat per retratar un tipus de cares i d’accents i de classes socials que crec que no es veuen tant al cinema. Persones que formen part de la meva vida, però que no veig gaire a la pantalla. Moltes vegades passa que es retraten aquestes altres classes socials des d’un paternalisme en què espero no caure. Crec que això passa perquè les persones que fan aquestes pel·lícules no pertanyen a aquesta classe social.
Ha parlat d’antropologia, referint-se al seu llargmetratge. En quin sentit ho deia? Antropologia és, segons el diccionari, l’estudi de l’ésser humà des de la perspectiva social o cultural.
Sí, és en aquest sentit. M’agrada mencionar l’anunci de la farmacèutica Bayern per vendre aspirines amb la imatge de la marededéu del Carmen. Això és un anunci real de l’època. Em va fer molta gràcia. Estem a la postguerra on el catolicisme és la religió imposada. També em serveix per mostrar com la religió catòlica ha estat substituïda per la religió del mercat, pel capitalisme. La pel·lícula té lloc en dos espais i temps diferents. La primera part és suposadament la postguerra, encara que no s’especifica cap any, i després ja estem en el moment present, sense que tampoc quedi gaire clar quin any és. En aquesta segona part ens trobem amb la Carmen, que és una directora de càsting que ha de buscar persones per treballar en una campanya política. Jo vaig treballar també com a directora de càsting durant bastants anys i conec bé l’ofici.
Com ha viscut la selecció oficial a Locarno i l’Espiga d’Or de la Seminci?
Amb molta felicitat, la veritat, perquè després de cinc anys amb el projecte tenia ja moltes ganes de sentir que finalment estava acabat i que es podia compartir amb els altres. És fascinant quan ensenyes la pel·lícula i et trobes amb altres lectures que ni tu potser havies pensat. La pel·lícula sempre és la mateixa, però alhora canvia en funció de l’espectador que la mira, de la seva experiència i vivències. Ho visc amb molta expectació per saber què pensen els altres, i les crítiques que han anat sortint són molt bones. Estic molt contenta!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Comunicació

La relació de Dalí amb Figueres rep el premi Rahola de comunicació periodística

Girona
CINEMA

Mor el cineasta Paolo Taviani, coautor amb el seu germà Vittorio de films com ‘Padre padrone’

BARCELONA
cinema

Un curtmetratge d’alta volada

màlaga
cinema

El BCN Film Fest acollirà les estrenes d’‘Escanyapobres’ i ‘El alumbramiento’

Barcelona
lletres

Besalú inaugura la ruta d'‘El pont dels jueus’

besalú
art

La galeria Mayoral es llança a l’aventura amb un nou espai d’art contemporani

barcelona
novetats literàries

Benet Salellas, entre les novetats de Tigre de Paper

Barcelona
ART

L’aventura d’un artista català al Nova York dels anys vuitanta

barcelona
CIRC

El Cric programa una gira amb vela a l’estiu per micropobles al Pirineu

BARCELONA