Claustrofòbia illenca

Miquel Àngel Raió (habitual especialista en videoprojeccions en els espectacles) va guanyar el premi Mallorca de textos teatrals 2020 amb aquest títol, que ara fa estada quatre dies al TNC. Fa bé Carme Portaceli d’acollir produccions d’obres que quedarien mortes massa d’hora al País Valencià i a les Illes Balears (i més amb el panorama d’una cultura negacionista de la dreta espanyola, que ha recuperat tots dos governs). A l’isolament físic i polític, s’hi suma un títol sobre el confinament i la soledat de les víctimes, una claustrofòbia duta a l’extrem.

En realitat, l’escena supera la paraula per la seva crueltat. Altres formes mou el punt de vista: tot i que la peça abordi la desprotecció de les dones que patien violència de gènere i que es van trobar confinades amb els seus botxins durant la pandèmia, la peça s’explica des de la veu de la filla adolescent (Àstrid Janer, entregada en una muntanya russa del present continu), que no sap com afrontar la situació de violència i de vidres trencats del pis.

La direcció és crua. La ràbia és el motor que fa transpirar els personatges i que, viscut des de la ingenuïtat d’una noia que s’està fent gran i vol descobrir el plaer, porta a espais quasi fantàstics i alhora terrorífics. La violència s’accentua dins del pis amb un dolor latent i una incapacitat de defensar-se. Al costat de la mare, l’Alba busca la fugida psicològica i física del pis. Ho fa sabent que se salta la norma, que pot entrar en contacte amb el virus que la contagiï, movent-se per intuïció, a través d’un cos que ja té un pla pensat però que no coneix el cervell.

El virus és una arma que, fora de les zones confinades, esdevé arma de doble tall: fereix i pot matar. Com la sida dels anys noranta. Altres formes, en realitat, aborda la por de la mort inesperada. De princesa, Alba fa el salt a reina. Per un moment, amb la seva mare, se sentirà invencible, com una gavina que planeja per sobre d’un barri degradat, de vides humils a les quals només l’excés els fa somiar una certa prosperitat. Raió, però, és inflexible amb tothom.