Cultura

Quadern d'art

L'escultor inaugura demà una exposició a Sant Quirze del Vallès i acaba d'enllestir la reforma del parc aquàtic d'Illa Fantasia

Tom Carr i l'etern retorn

Un etern retorn no és mai el que sembla. De la mateixa manera que un loop és una iteració temporal que ocupa cada vegada distints trams de temps, la història i les seves formes es repeteixen per a esdevenir úniques, irrepetibles. Això succeeix amb el constructivisme, un dels grans corrents artístics apareguts rere el presumpte assassinat diví profetitzat per Nietzsche. Matem Déu per cercar-lo, ressuscitat, entre les formes geomètriques. Esberlem la geometria tot cercant un horitzó rere el qual, presumptament, s'amaga el no-res.

L'obra de Tom Carr no s'escapa a aquesta fórmula. Neix gairebé per casualitat a Tarragona. I als quatre anys, com si fos un calçot, és trasplantat als EUA. Als divuit anys, decideix de tornar a Catalunya per formar-se com a pintor. Davant seu, un no sap si està amb un pagès mironià del Camp de Tarragona o amb un cowboy colrat pel sol i els fantasmes d'Arizona.

Res més mistèric que l'atzar, però. Mentre estudiava Belles Arts a Barcelona, un dia s'acostà a la Fundació Miró. Tothom anava boig perquè Calder estava muntant la seva famosa font de mercuri. Necessitava una eina però ningú entenia la paraula en anglès. Tom va fer de traductor: tenalles! I aquest màgic estri determinà, amb la seva ombra, la primera instal·lació de Tom Carr, a l'Espai 10 de la Fundació. Era l'any 1981. I poc després, Tom s'interessa per l'arquitectura lumínica a les façanes d'edificis històrics. A Cadaqués, l'arquitecte i galerista Lanfranco Bombelli va acceptar una proposta per il·luminar l'església. I de pas, li organitza la seva primera exposició comercial. Més endavant, també intervindrà al Museu de Ceret.

Si ens hi fixem bé, Tarragona, Cadaqués i Ceret marquen les tres primeres etapes del cubisme picassià. I Barcelona, els seus orígens artístics. Doncs, no fa gaires mesos, Carr, com un bon assassí, està tornant als escenaris del crim –perquè l'art contemporani és un crim, en tots els sentits del mot–. Encara recent la seva intervenció a Ceret, exposa a la galeria Cadaqués/Huc Malla, i acaba de clausurar una retrospectiva a la Fundació Caixa Tarragona.

Encara oberta l'exposició de Cadaqués, és itinerant la seva retrospectiva al Celler de la Masia de Can Barra, un indret accessible a peu des de casa seva, a Sant Quirze del Vallès. Reverberatio, que s'inaugura aquest dijous, recull l'obra de Carr entre el 1974 i el 2009. Comissariada per Fina Duran, l'obra de Carr retorna al paisatge on va ser produïda, com en un fals etern retorn que destrueix qualsevol noció cronològica o àdhuc evolutiva. Sant Quirze tenia tres anys quan va ser llençat escales avall pel governador romà, tot assolint el martiri. Carr no sabia encara que s'instal·laria a Sant Quirze quan emprava les escales com a espai arquitectònic integrat en laberints espirals. Tampoc sabia que la mare de Cir –o Quirze—, Santa Julieta, es treballaria el martiri essent serrada pel mig després de patir un martiri de claus d'ebenisteria. Serra i claus que Carr empra al seu taller per construir mòbils postcalderians en fràgils equilibris. Pot ser que l'art contemporani, en el seu camí espiritual, cerqui el martiri com a forma inversa de santificar l'assassinat?

D'altra banda, aquest estiu Carr ha conclòs la reforma del parc aquàtic d'Illa Fantasia, a Vilassar. Ha dissenyat espais i mobiliari, però sobretot n'ha il·luminat l'aigua. Fixem-nos que Buïgas, a les Fonts de l'Exposició Internacional del 1929, posava els focus dins de l'aigua. Carr la il·lumina des de fora. El 1929, la cultura fou vestida d'espectacle. El 2010, oci i cultura són una mateixa cosa, amarats en un corrent de pensament líquid...

I després del repàs vital que significa una retrospectiva que abarca 35 anys de treball, Tom es tancà al seu estudi. Tan sols restaven retalls, negatius en fusta conglomerada d'un esforç immens. I decidí d'immergir-se en un món de restes per descobrir que rere un horitzó vital, hi ha el complementari, el reflex emmirallat del que ja hem fet. El resultat: la mostra Tot és ara i res, un títol inspirat en Joan Vinyoli per descobrir que rere cada horitzó hi ha un altre horitzó, que sota el mar l'horitzó és la barca i que l'etern retorn no és mai el que sembla. Pregunteu, si no, a Caront.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
pensament

Mor el filòsof i polític Josep Maria Terricabras

Girona
Música

Joan Enric Barceló presenta a casa el seu debut literari

Vidreres
Cinema

El Truffaut convida a sushi per celebrar els 3 mesos de ‘Perfect days’

Girona
cultura

El Museu d’Història de Barcelona busca director amb un procés de selecció que aixeca recels

barcelona
guardó

Antonina Canyelles, premi Jaume Fuster

Barcelona
Cinema

Blanes estrena un festival de cine que reconeix la trajectòria de Mònica Randall

Blanes
Llibres

Òmnium impulsa una recollida de llibres per renovar el fons de les biblioteques

Barcelona
NOVETAT EDITORIAL

Faulkner, l’autor de les mil veus

Barcelona
MÚSICA

Guillamino: “A la música del país, li falta un sentiment una mica més de tribu”

BARCELONA