Un cineasta contra el poder

Fa seixanta anys que Marco Bellocchio, un dels més grans cineastes vius sense ser mai prou reconegut, explora en estructures (i institucions) de poder que reprimeixen, sotmeten i alienen els individus. D’aquí, contraposant-hi actituds de rebel·lió i resistència, ha abordat la família, que d’alguna manera sempre s’hi ha fet present des del seu debut rabiós amb Il pugni in tasca (1961), l’exèrcit, la psiquiatria tradicional, la màfia, les organitzacions polítiques, sigui la corrupta Democràcia Cristiana italiana o les dogmàtiques Brigades Roges, i, entre altres, de forma recurrent l’Església catòlica, amb el pes moral autoritari de la religió: Nel nome del padre, Sangue del mio sangue, La bella adormentata. Després de reprendre amb l’esplèndida Esterno Notte el cas Aldo Moro que ja havia afrontat amb Buongiorno notte, Bellocchio ha remés a un episodi històric infame del Vaticà que va esdevenir-se a mitjan segle XIX: el segrest del nen Edgardo Mortara, d’una família jueva de Bolonya, amb el pretext que el nen havia estat batejat d’amagat i amb la impunitat de tenir l’autoritat dins dels Estats Pontificis.

Mantenint la sobrietat, però amb una gran força dramàtica i acostant-se a vegades a un cinema de terror, Rapito mostra la conversió al catolicisme (de fet, la rentada de cervell) d’un nen que arribarà a ser castigat pel papa Pius IX (fent-li dibuixar amb la llengua tres creus al terra) per haver-lo fet caure menat pel desig urgent de rebre la seva benedicció. Els esforços dels Mortara per recuperar el fill raptat fan palpable no només el poder del Vaticà, sinó els prejudicis contra els jueus que, estesos a totes les capes socials, van perllongar-se fins almenys als temps de les lleis racials durant el feixisme a Itàlia. Bellocchio, doncs, aporta una mirada crítica a la història del seu país mentre que també fa present que els sistemes de poder poden fer-se més encara més quan agonitzen: els fets van tenir lloc a les acaballes dels Estats Pontifics a conseqüència de la unificació d’Itàlia propiciada per moviments revolucionaris que, tanmateix, van acabar reprimits pel nou ordre constituït amb el regnat de Vittorio Emanuele II. Una nova mostra de la potència del cinema del gran Bellocchio .