Joan Dausà, somriures i llàgrimes al Sant Jordi

Joan Dausà mai mai hagués imaginat una nit com la d’ahir al Palau Sant Jordi. Aquest músic i actor de 44 anys de Sant Feliu de Llobregat mai mai no hagués pensat que 16.400 persones li farien algun dia l’onada poc abans que una càmera recollís com s’abraçava a Fluren Ferrer, Miquel Sospedra, Dídak Fernández i Anaïs Vila i, ja a l’escenari, darrera d’una cortina que trigaria encara uns minuts en caure, comencés a interpretar al piano Ara som gegants, primera cançó de les vint-i-dues que, ahir, van sonar en un concert que Dausà, sobretot, però també bona part del públic, d’entre 30 i 40 anys la majoria i procedent d’arreu dels Països Catalans, li costarà oblidar.

“Gràcies per permetre’ns ser avui aquí, gràcies per passar-nos per sobre”, va dir Dausà, que feia setmanes que havia exhaurit totes les localitats, poc després d’haver pujat en un escenari sobri i sense gaire parafernàlia dissenyat per l’equip creatiu de les gires de C. Tangana. Va preguntar d’on procedien els milers de persones que l’aplaudien (“els de Girona, d’ençà que esteu forts a la lliga, esteu insuportables”, va etzibar) i, fument-se’n de si mateix, va definir-se, per si algun despistat era allà sense conèixer-lo, com “una barreja entre Sergio Dalma i Oques Grasses”, posant de manifest que la llarga de nit d’ahir a Montjuïc tindria, efectivament, les llàgrimes que provoquen a l’oient moltes cançons sensibles de Dausà però, també, no poques píndoles d’humor… i reivindicació. “Aquesta nit tinc amics que voldrien ser aquí i no poden ser-hi; gent de llum i gent de pau que se’ls està intentant acusar de terrorisme; amics que, per a mi, no són només amics sinó també referents de vida”, va dir abans de cantar, sol al piano, Com plora el mar.

Amb cançons sobre l’Alzheimer ( “feu fotos a milions, que no vull la nostra vida perduda en un racó”, canta a Obriu-me el cap) o sobre les seves dues filles (“estaria bé poder encapsular aquests petits moments de felicitat”, va dir abans de Pina), Dausà, cada vegada més còmode i juganer damunt l’escenari, va anar prement mica en mica la fibra dels espectadors, que corresponien amb rotundes ovacions cada cançó. “Avui tinc l’objectiu de demostrar que Catalunya és romàntica”, va proclamar, d’altra banda, quan, jugant al joc del Jo mai mai entre el públic i convertint un fragment del concert, ara bé, en un simpàtic joc d’esplai, va proposar-se que “dues persones que fins al dia d’avui no es coneixien” se n’anessin “com a mínim a fer una birra juntes” o dues altres s’acabessin “fent un petó”. “Gràcies per permetre’ns continuar vivint aquest somni”, va dir quan, en la primera de les dues versions que s’escoltarien a la nit de, precisament, Jo mai mai, el seu tema probablement més estimat, i títol d’un primer disc del qual en aquesta gira Dausà n’ha commemorat l’aniversari, va fer cantar al públic cada estrofa de la cançó. “Qui no la canti ja pot anar a casa…”, va advertir.

Dausà, controlant bastant el nerviosisme que deu suposar actuar al Sant Jordi per primer cop, va fer saltar tothom amb Ho tenim tot; va convidar Julieta (“algú que té més de vint anys menys que jo”) a cantar amb ell Una altra manera de viure; va fer aparèixer la Judit, protagonista de Jo mai mai; va fer pujar també Santi Balmes de Love of Lesbian a l’escenari (Caure no feia mal) i va triomfar, en resum, en un Palau rendit.

Quan toqui fer inventari de les últimes gestes de la música en català, caldrà no oblidar-nos d’aquest concert.