Art

PATRIMONI

Quin bé de Déu de còpies d’obres d’art!

Una exposició a Sitges rescata la memòria de l’antic Museu de Reproduccions de Barcelona

Inaugurat el 1891, exhibia rèpliques exactes d’icones del patrimoni mundial de tots els temps

Els fons es van dispersar i 450 peces es van traslladar el 1935 al Palau de Maricel, on encara hi són

És una fotografia, de fa més de cent anys, que impacta. S’hi veu la Victòria de Samotràcia palplantada a l’escala principal de l’antic arsenal de la Ciutadella, l’actual Parlament de Catalunya, com la que rep els visitants del Louvre a l’escalinata Daru. I no està sola: al costat hi té la Venus de Milo. No cal ni dir que les del museu parisenc són les bones i que les barcelonines eren còpies. Però caram quines còpies: clavades a les originals, menys el material, guix.

I el cas és que n’hi havia centenars, probablement milers (no se n’ha conservat cap inventari), de rèpliques d’obres mestres mundials de tots els temps al Museu de Reproduccions Artístiques de Barcelona, la memòria del qual ha reaparegut en l’exposició Models de bellesa, que presenta el Museu de Maricel de Sitges fins al 13 d’octubre. I per què a Sitges? Doncs perquè és aquí on han perviscut la majoria de les restes supervivents d’aquella col·lecció: 450 peces que l’any 1935 hi va dipositar Joaquim Folch i Torres, director general dels Museus d’Art de Catalunya i primer director del Cau Ferrat que Santiago Rusiñol havia llegat a la població del Garraf a la seva mort, el 1931.

Si haguessin romàs a Barcelona, segurament haurien corregut la mateixa mala sort que les seves companyes, avui desaparegudes, com la Victòria de Samotràcia i la Venus de Milo o el Brau Farnese, el púlpit de la basílica de la Santa Creu de Florència i la porta del Palau de Versalles. La història del Museu de Reproduccions va ser atrafegada. Avui tan oblidat, “fou un dels projectes més importants del modernisme”, sosté Ignasi Domènech, cap de col·leccions dels Museus de Sitges i comissari de la mostra.

La idea de crear-lo surt als anys vuitanta del segle XIX en un moment en què Catalunya era pràcticament un desert de museus i de patrimoni públic per poder-los dotar de continguts. Els museus de reproduccions eren tendència a Europa, i Madrid ja tenia el seu des del 1877. L’èxit de l’Exposició Universal del 1888 va donar la darrera empenta a la iniciativa, que es va inaugurar el 1891 en un dels pavellons del certamen, el de la Indústria, autònom respecte dels altres primers museus de la ciutat, el de Belles Arts i l’Arqueològic, llavors encara amb uns fons d’originals raquítics.

El Museu de Reproduccions va néixer amb les adquisicions que va fer l’historiador i polític republicà Salvador Sanpere i Miquel viatjant un any sencer per tot Europa. “Sanpere va comprar les còpies als millors museus, que tenien tallers propis per fabricar-les –el Louvre, el Victoria and Albert, els Museus Vaticans...–, i als millors obradors de les arts de l’objecte: les del vidre, a Murano; les de l’esmalt a Llemotges...”, explica Domènech, reticent a qualificar-les de còpies perquè no tenien cap intenció de falsejar res: “La seva funció era pedagògica, tant per al món de les indústries com per a la ciutadania. El Museu de Reproduccions era una finestra a la història de l’art global.”

Abans que s’acabés el segle XIX, el museu ja va entrar en crisi. Li faltava espai d’exposició, els magatzems eren tan precaris que les obres es malmetien i l’Ajuntament li va anar retallant el pressupost. El 1902 es va desmantellar i es va reubicar a l’antic arsenal de la Ciutadella, però ara hibridat amb el Museu d’Arts Decoratives i com una secció de nom escultura comparada. Els vents cada cop li bufaven més en contra, i més a partir del moment en què el país es va anar proveint de testimonis artístics propis i autèntics (les troballes arqueològiques a Empúries, les pintures murals romàniques arrencades de les esglésies del Pirineu...).

Marginades i destruïdes

Després de l’Exposició Internacional del 1929, les reproduccions es van dispersar definitivament. Una part, sobretot les de més grans format, es van emmagatzemar al Palau de Bèlgica, que durant la Guerra Civil va ser bombardejat. No se’n va salvar gairebé res. Una altra part es va destinar al Palau Nacional per configurar el Museu d’Art de Catalunya, però tampoc va perdurar, exceptuant algunes peces que als anys vuitanta del segle passat es van desplaçar a Llotja i que actualment posseeix l’Escola Superior de Restauració i Conservació de Béns Culturals. I una divisió més es va traslladar al Museu de Pedralbes, que és la que just abans del daltabaix del 1936 es va enviar a Sitges. “Amb molt sentit, perquè és la que tenia lligam amb les col·leccions de Rusiñol: els vidres, les porcellanes, els esmalts, les ceràmiques, les forges, els mosaics, els mobles...”, assenyala Domènech, que ha fet una brillant investigació per documentar totes les peces. El més laboriós: descobrir la procedència primigènia de cada model. Òbvia la de les poques escultures que es van incloure en el lot sitgetà (per exemple, el David de Donatello), però un repte immens la d’aquest exèrcit d’objectes decoratius.

La nova vida d’aquest tros del Museu de Reproduccions a Sitges tampoc va ser fàcil. Folch i Torres va complir el seu desig d’inaugurar-lo al Palau de Maricel (el va llogar; estava buit des del 1921, quan el seu propietari, el col·leccionista Charles Deering, va tornar als Estats Units) com a secció del Cau Ferrat, el 14 de juny del 1936. “La idea de Folch i Torres era fer un museu dinàmic, amb sales d’exposicions temporals i un taller de restauració”, diu Domènech. Un mes després va esclatar la guerra i el projecte se’n va anar en orris. El 1954 l’Ajuntament va comprar el Maricel, amb les còpies que continuava custodiant a dins. No se’n van moure mai, però la seva presència es va anar fent enigmàtica fins que ja ningú sabia explicar què eren ni què hi feien, allà. Un trencaclosques avui resolt del tot. O quasi...

Còpies d’aquí
El Museu de Reproduccions també tenia un taller que fabricava clons d’obres catalanes per a l’estranger. “Va tenir un paper rellevant en la difusió del nostre art”, sosté Domènech. Per exemple, va replicar una ala del claustre de Sant Cugat (el Museu d’Arquitectura de París en preserva un exemplar) i el Sant Carlemany de la catedral de Girona, una de les 200 peces que llueixen a la mostra de Sitges.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Neus Arqués i Jordi Meya
Novel·listes

“L’ascensió i caiguda del protagonista ens ha donat el joc dramàtic”

Barcelona
Novetat editorial

Posar paraules a un temps de repressió i silenci

Barcelona
La crònica

La metamorfosi artística de Russian Red

mirador

Les senyoretes aguerrides de Willa Cather

Montserrat Rodés, premi a la trajectòria dels premis literaris de Cadaqués

CADAQUÉS
girona

Les llibreries s’omplen d’autores i autors a la prèvia de Sant Jordi

girona
cultura

Mor Mercè Vidal, referent en l’estudi del noucentisme

barcelona
Laia Arañó Vega
Historiadora i autora del llibre “El camp dels catalans”

“El govern a l’exili va voler concentrar els refugiats catalans en un únic camp”

Banyoles
societat

La biblioteca de Cassà de la Selva ja porta el nom de Maria Corominas

cassà de la selva