Puigdevall narra la lluita grotesca per una herència

L’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) ha abordat a Una novel·la comercial (Edicions de 1984) un dels reptes més difícils que li hagi plantejat mai un llibre seu, malgrat el que pregona el títol: anar contra el seu propi estil. “La meva respiració natural és la frase llarga, però em vaig adonar que aquí necessitava una altra manipulació del llenguatge a través de la frase curta, i em va costar molt”, admet l’escriptor, que havia començat a treballar-hi fa set anys i va haver-la de postergar per anar superant aquella “estranyesa”.

Novel·la de personatges “malvada i feroç”, en la qual fins i tot els secundaris exigeixen el seu protagonisme, Una novel·la comercial narra el deteriorament de les relacions dins d’una bona família a partir del moment que la malaltia terminal del pare aboca la mare i els fills a una lluita descarnada per l’herència que es desferma al llarg d’un estiu i els agreja el caràcter. Ponç Puigdevall explica que el seu referent ha estat Georges Simenon, “un autor que m’agrada moltíssim” i en les novel·les del qual “la família és el territori propici al crim, físic i moral, i aquí es tractava també d’escriure una novel·la criminal”. L’ambientació a Sant Feliu de Guíxols, el poble natal del mateix autor, tot i que fa set anys que resideix a Astúries, no respon a cap voluntat d’evocar episodis autobiogràfics, aclareix, sinó a la necessitat de recrear “un espai mínim on més o menys tothom es coneix”. Tot i això, assegura que hi ha molt d’ell en cada un dels personatges, entre els quals es pot establir un debat per “esbrinar quin resulta més repugnant”; mentre que per a alguns primers lectors ho és la mare, per a d’altres ho és un dels fills. Per a Ponç Puigdevall, en canvi, “ho són tots, que no són sinó versions de mi mateix”, afegeix posant com a contraexemple Dorian Gray, desconcertat davant la irrupció del seu costat fosc: “Al contrari, jo m’he observat molt al mirall i, per tant, sóc un gran especialista en mi mateix.”

De tots els llibres que ha publicat fins ara, assegura que Una novel·la comercial és “el més desolat”, perquè “els personatges no tenen cap vici que els empari, excepte l’obsessió pel patrimoni”. I és també la primera on apareix l’ambient social del Procés, que raona afirmant que, “com a deliri simenonià, hi calien unes notes costumistes”. Les al·lusions en tot cas són primes, com ara els llaços grocs i les estelades, la inclusió de Carles Puigdemont en el dramatis personae, o el fet que la novel·la acabi l’Onze de Setembre. Algunes, però, són d’una subtilesa més afilada, com el pare de família, que descriu com “un editor patriòtic, especialitzat en guies de bolets i muntanyes màgiques”. “Com que sempre m’ha agradat buscar el costat grotesc de la condició humana, no hi podia faltar tampoc una revetlla de Sant Joan que acaba amb l’orquestra tocant els Segadors”, diu.

Reconegut i temut crític literari, tot i que considera que ha moderat el to i ara prefereix concentrar la mala bava en “l’elecció d’un determinat adjectiu”, admet que la seva experiència lectora el perjudica com a escriptor: “Com més ingenu siguis, millor per a la novel·la”, diu Puigdevall, que sosté amb rotunditat: “Qualsevol autor que escrigui després de Flaubert ho passa malament.” Com també declara un dels seus personatges, creu que hauria estat una sort no haver-se dedicat mai a l’escriptura, i de fet aventura: “Si pogués tirar enrere, em dedicaria a l’oceanografia, i no només la del tedi, un món apassionant, i sortint de l’aigua em posaria a llegir la resta del dia.”

Tot i que el primer títol de la novel·la era L’últim estiu de la família Calvet, el va canviar per Una novel·la comercial, que defineix irònicament allò que de ben segur que no és i a què aspira un altre dels personatges del llibre, un escriptor que “volia guanyar un premi ben dotat, però ignorava la manera de corrompre el text” perquè fos “tan sols l’exposició peresosa, estilísticament anèmica, d’un tema emocional”.