Àlex Susanna, epifania de la soledat

Àlex Susanna ha combinat al llarg de la seva extensa obra literària la poesia amb el dietari. Des del primer, Quadern venecià, premi Josep Pla del 1989, n’ha presentat set. L’últim, La dansa dels dies, acaba de sortir publicat per Proa Edicions coincidint en un moment complicat de salut del poeta. Des del primer llibre de prosa, Susanna ha mantingut unes coincidències, l’ofici de lector, sovint de manera hipercrítica, amb la vida quotidiana, que apareix en paral·lel amb opinions sobre la feina o, fins i tot, sobre la família, de l’afinitat amb la seva companya a la descripció de la sogra, amb la problemàtica de la comprensió dels seus fills. També sobre els últims dies del seu mateix pare, a qui recorda amargat: “No he pogut entendre mai què el va fer tan infeliç durant els seus últims dies... Criticava tothom, ningú fa res bé i el món és ple d’inútils i d’incompetents, aquest era el seu diagnòstic.”

Susanna apunta des del primer moment el seu objectiu cap a la reflexió sobre el fet artístic, des de la marginació d’un artista, que ja ha perdut el contacte amb les grans galeries del centre de Barcelona, o els grans escriptors, a qui jutja sense contemplacions. Els primers són Joan Margarit, amb la mort del qual inicia La dansa dels dies, i Baltasar Porcel, a qui contempla des de la distància. Sobre Margarit i la seva obra destil·lada de l’última època, Susanna ens diu: “Joan Margarit va proposar-se viviseccionar la pròpia vida moral sense gaires maquillatges ni subterfugis, de manera tan implacable i precisa com fos possible.” Qualifica la seva obra com a “poesia de la vida” i incideix en la necessitat del poeta de ser sobretot intel·ligible, tot i que no estic d’acord quan el qualifica de “molt primari”. També explica que va ser el seu editor i que van compartir una llarga amistat, amb alts i baixos. El retrat és amable, però no s’està d’alguna observació punyent, fins i tot dolorosa. El mateix passa amb Porcel, a qui també col·loca un parell de banderilles.

La línia és aquesta, oferir un retrat de la Catalunya cultural, tot i que també es passeja per diferents episodis del procés, al meu entendre el més naïf, fins que s’allunya definitivament, com han fet tants militants d’aquesta causa, “la suspensió de la independència en un dels episodis més grotescos que he viscut mai.” Al costat de les figures culturals, Susanna és un gran retratista de paisatges, de racons, on la inspiració cerca de manera decidida l’epifania, com la que descriu en una visita a la seva pàtria, Queralbs: “Havent sopat faig un tomb fins a l’església de Sant Jaume per veure el fust de les columnes de marbre del seu nàrtex mil·lenari: això em fascina una cosa de no dir. Quantes mans les deuen haver acaronat durant la seva llarga vida? D’on van venir aquestes columnes d’un marbre blavís que relluen de nit més que dia? De l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, del Priorat de Serrabona?” El moment de solitud és quan el poeta es confessa davant del quadern i troba la inspiració, fins i tot un grau zero del tema que desenvoluparà en poques línies. La soledat és un dels seus temes predilectes, on es troba lliure, cansat segurament d’una vida pública que s’allunya de l’estat de recolliment on la prosa flueix. Àlex Susanna es troba còmode amb la companyia única de la llibreta, tant quan recorda artistes de totes les disciplines com quan reflexiona sobre la seva mateixa obra i manera de sentir-la. En el dia a dia busca la complicitat dels instants de calma d’un dinar sense ningú a la feina o dels esmorzars, “un dels millors moments del dia”.