De la tragèdia a la catarsi

De blanc, amb corbatí negre i envoltat de gent vestida d’aquest mateix color. La imatge que acompanya aquestes línies és molt cinematogràfica, similar a una famosa escena de Joan Crawford al western Johnny Guitar, en què Nicholas Ray va fer un ús dramàtic dels colors que encara s’estudia a les escoles de cinema. J.A. Bayona va formar part de la primera promoció de l’ESCAC. Ignorem si el director nord-americà formava part del pla d’estudis o va ser tot plegat involuntari. El cert és que la imatge recorda un moment del clàssic del 1954, però en una situació dramàtica inversa: en el western, estaven a punt de penjar Vienna, el personatge de Crawford, i Bayona era dissabte a la nit a la glòria, a punt de plorar, si us hi fixeu, però d’absoluta felicitat. Tampoc li escau la famosa frase que li diu Johnny Guitar a Vienna: “Menteix-me, diga’m que m’has esperat tots aquests anys!” Bayona ja tenia tres Goya a la direcció. Pot guardar la famosa frase per a l’Oscar, si és que l’acaba guanyant. De moment, ell i un bon grapat de companys de classe o de facultat gaudeixen de l’èxit clamorós en els Goya de La sociedad de la nieve. Es respirava una certa sensació de fer el cim, dissabte a la nit a Valladolid, encara que per arribar a la cota més alta, els Oscar, encara falta un mes. En tot cas, l’equip artístic i tècnic que va recrear la tragèdia dels Andes, segurament una de les històries més èpiques i dramàtiques que ha viscut la humanitat els darrers 60 anys, va viure una autèntica catarsi recollint dotze estatuetes: millor pel·lícula (la primera per a Bayona en aquest apartat), direcció (la quarta), actor revelació (per a Matías Recalt), música original (Michael Giacchino), fotografia (Pedro Luque), maquillatge i perruqueria, direcció d’art, disseny de producció, muntatge, vestuari, efectes especials i so. La sociedad de la nieve és la tercera pel·lícula més premiada de la història dels Goya, per darrere de Mar adentro (14 Goya el 2005) i ¡Ay, Carmela! (13 guardons el 1991). Un triomf merescut que ve acompanyat d’un èxit enorme a les sales i, sobretot, a Netflix: J.A. Bayona va dir que ja porta 150 milions d’espectadors.

Han passat 21 anys de la gala més reivindicativa i política de la història dels Goya, quan Javier Bardem, Willy Toledo, Alberto San Juan, Marisa Paredes i una llarga llista d’actors i cineastes van clamar contra el suport d’Aznar a Bush en la guerra d’Iraq. Era l’any de Los lunes al sol, de Fernando León de Aranoa. Potser no tant, però la de dissabte també va ser una cerimònia reivindicativa. Va començar amb la presentadora, Ana Belén, alçant la veu contra els abusos sexuals (“aquí també s’ha acabat!”, va clamar), i Pedro Almodóvar va posar el punt i final contestant Juan García-Gallardo, vicepresident de Vox de Castella i Lleó, que abans de la gala havia dit que la gent del cinema són “senyorets” que cobren subvencions per fer pel·lícules que no veu ningú. “Tornem amb escreix els diners rebuts anticipadament”, va dir el cineasta, caient en la provocació del polític d’extrema dreta. Entremig, hi va haver intervencions a favor de la igualtat de gènere, contra els abusos sexuals, denunciant la crisi climàtica, a favor dels pagesos i, sobretot, exigint la pau a Gaza. Paradoxalment, l’onada de reivindicacions feministes va topar contra el mur d’una triomfadora protagonitzada per homes. Només 12 de les 29 estatuetes van anar a mans de les dones, una proporció inversa a la dels Gaudí, en què La sociedad de la nieve només competia en una categoria: 16 de 26 premis Gaudí van ser per a dones. 20.000 especies de abejas, que partia amb 15 nominacions, al final només va guanyar tres premis, però tots per a dones: Estibaliz Urresola (direcció novella i guió original) i Ane Gabarain (actriu de repartiment). Entre els triomfadors de la nit, hi va haver David Verdaguer, millor actor per Saben aquell, que va fer una bonica reflexió: “He descobert fent aquesta pel·lícula que Eugenio era una persona que tenia moltíssima por. Jo també en tinc molta, i crec que la major part de gent que som aquí en tenim, i l’aparquem per fer pel·lícules que després, potser, serveixen perquè el públic s’oblidi durant una estoneta de la seva por, i això és molt bonic!” Els altres intèrprets premiats van ser Malena Alterio (millor actriu per Que nadie duerma), José Coronado (actor de repartiment, per Cerrar los ojos) i Janet Novás (actriu de repartiment per O corno).

A més de La sociedad de la nieve, hi havia dos contendents més nominats als Oscar, i tots dos van recollir estatuetes: Robot dreams, les de millor llargmetratge animat i guió adaptat, i el film xilè La memoria infinita, de Maite Alberdi, la de pel·lícula iberoamericana. Mentre siguis tu, l’ara i aquí de Carme Elias, de Claudia Pinto, va fer bons els pronòstics i es va emportar el guardó al millor documental. En aquesta ocasió, Carme Elias no va recollir personalment el premi, com va fer en la gala dels Gaudí, però es va endur igualment una sonora ovació.