Pep Blay: “Carles Sabater volia sempre agradar i això, en part, el va matar”

Carles Sabater, cantant de Sau, tenia 36 anys quan, després d’un concert el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès, se li va trencar el cor i es va morir, convertint-se a l’instant en una “icona pop” de qui, si estiguéssim als Estats Units, segons deia ahir ben convençut Pep Blay, autor de Cor trencat - Mort i vida de Carles Sabater (Folch & Folch), se’n farien samarretes com se n’han fet ja d’Elvis Presley i Frida Kahlo.

L’aniversari d’aquell fet, el de més impacte per a tota la generació del rock català de la dècada dels noranta, coincideix amb la publicació del que, segons Ernest Folch, editor, marcarà un “abans i un després” en relació a tot el que s’ha escrit sobre Sau i Carles Sabater. Un “esforç periodístic de primer ordre”, va dir també, en què Blay, redactor històric de l’Avui durant els anys d’aquell fenomen, dedica un èmfasi especial als motius de fons per culpa dels quals va morir Sabater. “No va morir per cap addicció”, va sentenciar Blay amb l’afany de combatre d’entrada els rumors que proliferen sempre quan ens endinsem en terrenys propis dels mites. “Ni tan sols li van trobar una gota d’alcohol a la sang... Carles Sabater no era Kurt Cobain ni vivia cap vida truculenta.”

Després d’haver pogut veure els resultats de l’autòpsia gràcies a la seva “bona connexió” amb l’entorn familiar i haver-los posat en comú amb “un dels millors forenses del país”, Blay conclou que un “estrès cronificat”, junt amb les “arrítmies que patia però que no coneixia”, el va empènyer cap a una “hipertensió molt bèstia” que se’l va acabar enduent. “Sabater va viure els últims anys amb molt angoixa a causa de la gran quantitat de feines a les quals deia que sí”, va afirmar Blay tot assenyalant la seva incapacitat per centrar-se en un dels seus dos vessants, el de cantant i el d’actor. “Sabater volia sempre agradar, necessitava fer-ho des d’una manera addictiva, i això és part del que el va matar”, conclou. “Aquesta manera de ser el va ajudar a pujar a dalt de tot però també el va fer molt esclau... Sabater era una persona plena de dubtes i debilitats que, en el fons, se sentia sola.”

Per redibuixar la figura “sensible i polifacètica” de Sabater, “el primer veritable frontman del rock català a destacar com una estrella”, Blay ha realitzat una trentena d’entrevistes, moltes de les quals –el germà, Josep Sabater; la parella, l’actriu i directora Laura Jou; la seva mà dreta a Sau, Pep Sala– han parlat ara des d’una “serenitat” que només concedeix el pas dels anys i lamentant no haver-se adonat del fet que Carles Sabater, incapaç d’entendre la impossibilitat d’agradar sempre a tothom”, estava “tocat de mort”. “Ho he escrit tot amb moltíssima cura”, va concloure Blay, que assenyala que furgar des d’aquí en les interioritats d’algú que no has conegut mai com Michael Jackson és força més fàcil que fer-ho amb mites més propers. “No he escrit res del que no estigués totalment convençut...”