ART
‘Quo vadis’, Museu del Disseny?
El sector cultural critica durament el bandejament de les col·leccions històriques en el nou model contemporani del centre
El MNAC estaria encantat d’agregar-se part del llegat que custodia. “Ens podria ser útil”, diu el seu director, Pepe Serra
La reorientació del Museu del Disseny en un centre contemporani emancipat de la seva missió patrimonial ha caigut com una galleda d’aigua freda sobre el món cultural. El gir s’està preparant des de fa un any, amb l’arribada a la direcció de l’expert en cultura digital José Luis de Vicente, que va guanyar un concurs (per cert, impugnat) a les bases del qual no es feia cap menció a les col·leccions que conserva l’equipament. Les alarmes han saltat en saber-se que d’aquí pocs dies, el 3 de març, es desmuntaran les exposicions permanents dels fons històrics d’arts decoratives.
Dins del DHub, l’edifici multiusos de la plaça de les Glòries on es va inaugurar fa deu anys aquest museu que és la suma de diversos museus de llarg recorregut, s’ha anat mastegant internament el canvi de model amb preocupació, informació ambigua o simplement inexistent. L’Associació per a l’Estudi del Moble hi té l’oficina. “Vam néixer per defensar un patrimoni del qual ningú del museu s’ocupava, ja des de l’època en què era al Palau de Pedralbes”, explica la seva presidenta, Mónica Piera, que dimecres passat, i després d’un any intentant-ho, es va reunir per primer cop amb De Vicente. De la conversa, a Piera li ha quedat clar que les arts decoratives “no tornaran a lluir en unes sales fixes”, però també que encara s’és a temps de fer-les entrar en joc en la reestructuració. “El patrimoni no és només memòria, també és present i té un potencial de lectures actuals immens: d’innovació, de gènere, de sostenibilitat...” De Vicente, li va exposar que la sortida que veu per a aquest llegat són “unes reserves visitables”. “Amb actitud positiva, li vaig dir que podíem treballar-ho junts, però si és per fer les millors reserves visitables del món”, apunta Piera.
“La responsabilitat d’un museu és exposar les seves col·leccions. No es poden desatendre amb l’argument que cal mirar cap al futur”, emfasitza Pepe Serra, director del MNAC, a qui no li entra al cap la polarització entre patrimoni i contemporaneïtat. El museu de les Glòries custodia 80.000 peces. “És un conjunt de gran valor i molt bo si s’explota bé”, remarca Serra, que posa l’exemple de la col·lecció de ceràmica, “potser la millor de tot l’Estat”. El director del museu de capçalera de l’art català estaria encantat d’agregar-se parts d’aquest fons. “I no ho dic ara per arreglar un problema. Fa més d’un any que, pensant en el nostre projecte d’ampliació, ja ho creia, que aquest patrimoni ens podria ser útil. Al MNAC en guardem, d’obres municipals; les titularitats no importen.”
“És la culminació d’un desastre que ve de lluny”, diu Rosa Maria Martín, que va ser directora del Museu Tèxtil i d’Indumentària entre el 1982 i el 2002, un dels equipaments que va ser desmantellat i integrat al Museu del Disseny. Martín s’hi va oposar des de bon començament, quan va llançar la proposta, a principi dels anys noranta, Oriol Bohigas, llavors regidor de Cultura i més tard l’arquitecte que va projectar l’edifici del DHub. Incansable en l’estudi i la difusió del patrimoni tèxtil català en reputats fòrums internacionals que n’apreciaven la singularitat, Martín sent tristesa quan pensa en els donants que van fer possible que Barcelona pogués atresorar aquestes col·leccions, i avisa: “S’està enviant un missatge terriblement negatiu per a futures donacions.” Ella en sap d’algunes que s’estan frenant. Mónica Piera també: un col·leccionista d’un conjunt de mobiliari “extraordinari, el millor que existeix”, que no farà cap pas fins que no tingui garanties.
“Aquest equipament va costar anys fer-lo amb la il·lusió de convertir-lo en el lloc de referència de la història del disseny a Catalunya”, sosté el crític d’art Daniel Giralt-Miracle, que fa uns anys va donar un lot de l’obra gràfica del dissenyador, il·lustrador i tipògraf Ricard Giralt Miracle, el seu pare, al museu. Aquest respectat gestor cultural expressa un temor comú: que el Museu del Disseny acabi sent una extensió del CCCB o un centre de noves tecnologies que divulgarà “una idea errònia del disseny”. “En desnaturalitzarà la identitat pròpia. Per això és important la història: per entendre on som i cap on anem has d’explicar d’on venim”, rebla Giralt-Miracle.
“El Museu del Disseny és una peça més dins del DHub, que té una funció clara: esdevenir la casa del sector de les indústries creatives de la ciutat. I el que no volem que sigui és un contenidor en què cadascú va per lliure. Tot ha d’estar integrat, museu inclòs”, s’explica el regidor de Cultura, Xavier Marcé, negant rotundament que hi hagi cap intenció d’amagar el patrimoni al magatzem. “El que farem serà revisar la manera de presentar-lo.” “Fins ara, la museografia no era suficientment coherent. Les col·leccions el que no poden és condicionar-te fins al punt que t’impedeixi fer un relat que permeti parlar dels temes que avui ens interessen. Anirem veient quins elements queden i quins no en aquest nou circuit que ha de fer que s’entengui una idea global del disseny i que connecti amb el que és avui el pols creatiu de la ciutat. Òbviament, ha de tenir en compte el llegat històric de la ciutat, no pot ser d’una altra manera.”
Aquest mitjà ha demanat al Departament de Cultura de la Generalitat la seva opinió sobre la polèmica. La resposta, breu: “Des del punt de vista patrimonial, les col·leccions estan ben protegides i no patim pel patrimoni. Des del punt de vista de les exposicions, el director està fent canvis i estem a l’expectativa de les noves presentacions que faci de les col·leccions.”
“La remodelació s’havia de fer perquè ara el Museu del Disseny és com El Corte Inglés: les diferents col·leccions s’exposen en compartiments estancs, sense connexions”, apunta el curador, editor i paradissenyador Oscar Guayabero, veterà col·laborador de la institució, també amb De Vicente al capdavant. Guayabero és partidari, doncs, de transversalitzar l’exposició permanent. “El com és discutible i potser s’hauria de fer amb un procés que compti amb assessories del sector”, considera. Guayabero rebaixa el to de la controvèrsia: “enviar els fons d’arts decoratives al magatzem no vol dir portar-los a un lloc que s’omplirà de pols; el que és fonamental és que hi hagi bons arxius digitals a l’abast dels investigadors.” I un apunt interessant que fa: “El Museu del Disseny a vegades té la síndrome de voler ser un museu d’art. El que custodia no són obres d’art, i això no vol dir que siguin pitjors. Són peces que van tenir un ús domèstic, per tant, no té massa sentit defensar-les com un patrimoni sacrosant. L’important és que ens serveixin per explicar moments, fenòmens, contextos.”
“Volar sense el pes de la història està molt bé”, assenyala Salvi Plaja, president d’un, no cal ni dir-ho, pes pesant de les institucions del disseny, l’històric FAD, que té la seu al DHub. Plaja està “totalment a favor” de la revolució que planteja De Vicente de desfossilitzar el museu. “S’ha d’anar més enllà de la mirada retrospectiva que ha primat els últims anys”, remarca, matisant, però, que això “no significa deixar de tenir respecte pel passat.” “La història ha d’ajudar, no ser un llast”, subratlla. Per a Plaja, no es pot perdre de vista que el disseny actual està absolutament travessat pel món digital. “El que no podem fer és continuar mirant constantment el món físic”, conclou.