L’Imperi del Mestretitisme

El progrés com­porta la des­a­pa­rició de parts deter­mi­na­des dels pro­ces­sos pro­duc­tius, i l’apa­rició d’altres. Els sociòlegs estan entu­si­as­mats amb els can­vis pro­pi­ci­ats pel món cibernètic, vir­tual, digi­tal, etcètera, i les seves con­seqüències i, en part, cau­ses dins d’un procés interac­tiu.

El feno­men no és nou; és inin­ter­rom­put al llarg de la història. S’han esfu­mat car­re­ters, lle­ters, vina­ters, aigua­ders, fana­lers, sere­nos, llau­ra­dors stricto sensu, i les indústries de ser­veis i els fabri­cants de peces de màqui­nes han des­a­pa­re­gut rere els pro­di­gis com­pu­ta­ci­o­nals. El des­plaçament labo­ral ha afec­tat tots els àmbits, amb con­seqüències lli­ga­des als trets de l’acti­vi­tat cor­res­po­nent. La faci­li­tat d’accés a la infor­mació –cal no con­fon­dre-la amb el conei­xe­ment– i l’apa­rent imme­di­a­tesa de rea­lit­zació de mol­tes fei­nes han creat la il·lusió que tot­hom és capaç de fer-ho tot. Però la rea­li­tat mos­tra fins a quin punt aquest cúmul de pos­si­bi­lis­mes no ha abo­lit la neces­si­tat de l’apre­nen­tatge, i que l’ofici, un con­cepte en decadència, con­ti­nua essent impres­cin­di­ble.

En el gremi de les lle­tres, del qual aquest cro­nista creu tenir alguna idea, el feno­men ha arri­bat gene­rant unes con­seqüències que l’estan con­ver­tint en un campi qui pugui més des­truc­tiu que d’altres més vis­to­sos i apa­rent­ment més nocius. “Escriure bé” se situa en paràmetres sen­zills d’esta­blir equi­va­lents als apli­cats a dibui­xar bé, can­tar bé, con­duir bé, etcètera. Tot­hom és capaç d’asseure’s davant d’un teclat i gene­rar un text, amb la il·lusió que el cor­rec­tor arre­glarà els nyaps i en sor­tirà un “pro­ducte” pre­sen­ta­ble. Si el text és d’ús pri­vat, la trans­cendència del que escriu és irre­lle­vant, però si es tracta d’un relat amb destí edi­to­rial, el cor­rec­tor del pro­grama de trac­ta­ment de tex­tos haurà arre­glat l’orto­gra­fia i poca cosa més. No entra en el fra­seig, la cadència, les con­cor­dan­ces, en res del que, en pro­pi­e­tat, es con­si­dera escriure bé.

El mal cul­mina quan el text arriba al cor­rec­tor humà de l’edi­to­rial. Des del pro­fund enyor pel culte, sol­vent, exqui­sit, savi Toni Vallès, em sap greu cons­ta­tar que les actu­als gene­ra­ci­ons de cor­rec­tors sem­blen saber-ne, d’orto­gra­fia i de gramàtica, però, la immensa majo­ria, són llecs de solem­ni­tat en lite­ra­tura. Tant, que són incapaços de dis­tin­gir un text sense gràcia parit per una per­sona que no en té ni idea amb un altre fet des d’una volun­tat d’estil i deter­mi­nació expres­siva –amb un resul­tat feliç o no, ja és una altra qüestió, i sigui com sigui no és cosa del cor­rec­tor.

El fet ve de la per­versió que per­met que tot­hom faci lli­bres, i que més del 90% dels que arri­ben als cor­rec­tors siguin infu­ma­bles. Els cor­rec­tors ja han aga­fat el tic que tot allò que surt de la norma més plana i pobra és tan nociu i mal fotut que s’ha d’“arre­glar” de cap a peus, i, com que la seva incul­tura literària els fa incapaços de dis­tin­gir-los, ja ho “millo­ren” tot d’ofici. Què hem fet per arri­bar a aquest ridícul, a l’ender­roc de la peripècia artística? Un té la impressió que la majo­ria dels cor­rec­tors –tots els que s’ha tro­bat aquest cro­nista en les últi­mes aven­tu­res edi­to­ri­als– no han lle­git res més després dels lli­brets que els va donar el mes­tre en la ten­dra infància per apren­dre, com es deia abans, “de lle­tra”.

Vet aquí una mani­fes­tació més d’un feno­men de més ampli abast, pro­vi­nent d’haver permès, i qui sap cadascú fins i tot pro­pi­ciat, l’anor­re­a­ment de la pres­cripció, efecte i, de rebot, en part causa de la des­a­pa­rició d’una soci­e­tat de la cul­tura capaç d’estruc­tu­rar una pre­cep­tiva con­sis­tent i sub­jecte de polèmica, de con­tra­po­sició de cri­te­ris, de tràfic d’ele­ments pro­ce­dents del millor de les tra­di­ci­ons.

Com Diògenes amb la llan­terna, cal fur­gar pels racons per tro­bar cre­a­ti­vi­tat, expressió, vida, regi­ra­ment, com­moció, aven­tura for­mal entre el gre­ga­risme i la pro­ducció indus­trial de tòpics. Els escrip­tors d’avui són pit­jors que els de fa 40 anys? No: la mit­jana de talent fluc­tua poc en el temps, però ara la difusió es regeix pel mer­cat.

El lli­bre més venut és el millor, i els cor­rec­tors, accep­tats com a mes­tre­ti­tes, lli­men asprors i regu­la­rit­zen els tex­tos per apla­nar-los i fer-los dige­ri­bles per al major nom­bre pos­si­ble de lec­tors. Per aca­bar fent-los tots sem­blants, polits, nets de rare­ses i clen­xi­nats. L’actual lite­ra­tura local cedeix davant d’una estan­dar­dit­zació arra­sa­dora.