Miquel Gil, els bons temps d’un viatger

Miquel Gil, en la presentació divendres al Tradicionàrius de la cançó que dona títol al seu nou treball, Viatger, va dir el següent: “Abans, fer-se vell, inspirava un cert respecte per l’experiència acumulada durant la vida; ara, en canvi, en aquesta societat occidental, suposa entrar en un túnel d’invisibilitat”. La cançó és una crida a no rendir-se davant del “pes de la nostàlgia”, però ens van servir, aquelles paraules introductòries de Gil, per pensar de retruc que, amb aquesta sobreexposició de “nous talents” i “artistes emergents”, en diferents àmbits culturals però especialment en el de la música, potser ens n’estem oblidant una mica d’artistes com ell. Autèntics corredors de fons que, com va quedar demostrat divendres en un concert programat conjuntament pels festivals Tradicionàrius i Barnasants, tenen encara un munt de coses a dir i saben com dir-les. “Viatger silenciat que et volen invisible, que no et derrote el silenci postmodern, no et retires de la lluita quotidiana, perquè estos temps son, sense dubte, els bons temps”, canta, amb una potent i magnífica veu, encara, que traspua experiència de vida i, per tant, saviesa, el de Catarroja, un dels fundadors d’Al Tall.

Gil, que ha publicat fa només uns dies Viatger, un disc de “música valenciana d’arrel (no folklòrica)”, segons el defineix, amb incursions d’eines digitals, va presentar-se acompanyat d’un sextet capitanejat als teclats pel seu productor actual (“i psicòleg i psiquiatre”, va afegir), Nelo Alfonso, i integrat, a més, per Jose Reillo (percussions), Toni Porcar (guitarra clàssica), el seu fill Gusmà (baix), Lucia Zambudio (guitarra elèctrica) i Eduard Navarro (diferents instruments tradicionals). Plegats, van fer brillar cançons d’aquest inquiet i encuriosit Viatger com ara Nineta, amb “melodies mig valencianes, mig fandangos i un ritme andalusí”; Cecilia, que és el nom que li ha posat a la seva relectura de la tradicional L’hereu Riera; Sa serena, dels eivissencs UC, als quals, va dir, Al Tall versionàven molt abans de treure el primer disc; o A València, que Gil va dedicar a Oswaldo Blanco i Manolo Miralles, productor i cofundador, respectivament, d’Al Tall, morts tots dos l’any passat.

Repesques a cançons com L’amor és Déu en barca (poema d’Enric Casasses musicat pel valencià a Orgànic, de l’any 2001, i abordat ara amb un nou arranjament) i l’encara ben poderosa Katà (d’un fabulós disc del mateix nom de l’any 2004) van completar un concert rodó que va servir per constatar que, per a Gil, sens dubte, aquests temps continuen sent bons temps.