Quan Picasso va començar a imaginar-se Les senyoretes d’Avinyó, tenia al cap la tradició catalana dels castells. Tant és així que en un dels seus carnets d’apunts va acarar, pàgina per pàgina, una de les prostitutes barcelonines del cèlebre quadre i una torre humana. El contorn piramidal de la figura femenina és calcat al de la munió de persones enfilades les unes damunt les espatlles de les altres. Aquest raig d’inspiració el va tenir el 1906, just després de l’estada que havia fet a Gósol, el poblet que va desencadenar la seva revolució cubista. I no va ser el primer ni seria l’últim encreuament de mirades entre els ulls insaciables d’avantguarda de Picasso amb la cultura popular catalana.

Aquestes connexions afloren per primera vegada en una exposició del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Picasso. Territori i arts i tradicions populars catalanes (fins al 15 de juliol), comissariada per Claustre Rafart. Ho han llegit bé, a Solsona, un municipi que no forma part de la geografia picassiana però que tot i així ha liderat, amb la cooperació imprescindible del Museu Picasso de Barcelona, aquest projecte en què conflueixen tots els llocs catalans que van marcar la vida i l’obra del geni. “L’exposició ens parla del seu fort arrelament al país”, remarca Carles Freixes, director del Museu de Solsona, els orígens del qual es remunten al 1896. Picasso havia arribat a Barcelona mesos abans, a punt de complir els catorze anys, i el seu radar no va tardar a detectar les singularitats de la terra que l’acollia. No havia acabat de desfer les maletes que ja el tenim dibuixant barretines, i qui sap si també portant-ne, cosa que faria ostensiblement de gran, quan es va negar a trepitjar per sempre més el territori usurpat per Franco. “Picasso va ser el gran ambaixador de les tradicions catalanes”, sosté Rafart, conservadora fins a la seva recent jubilació del museu barceloní de l’artista. I solsonina.

També de vell, pocs anys abans de morir, va esbossar amb un bolígraf blau un caganer sobre un paper estripat per simular el forat del cul. El gargot, ara al fons del museu del carrer de Montcada, era de la família Gili, bons amics de l’artista, que l’anaven a veure sovint a França. Per Reis li duien un tortell. En una fotografia veiem l’artista tallant el pastís típic de la cuina catalana nadalenca i lluint al cap la corona. Per Setmana Santa, els Gili sabien perfectament què el faria feliç: un sol fet de fulla de palma que havien comprat a la fira de Rams de la rambla de Catalunya. En una altra imatge, Picasso apareix amb l’obsequi que el va transportar als anys viscuts a Barcelona.

Aquell adolescent havia col·leccionat una xilografia del segle XIX de la vella Quaresma, amb els seus set peus del dejuni, de la qual va extreure temps després la idea d’un dibuix que va regalar a la família Bosé Dominguín i que el 2008 es va subhastar a Christie’s amb la falsa interpretació que era una bailaora flamenca. Quan Picasso va marxar a París, va deixar guardada a casa dels seus pares tota l’obra primerenca, un conjunt que el 1970 va donar a l’únic museu fundat per voluntat seva, el de Barcelona. Dins d’aquell bagul també hi havia el gravat de la vella Quaresma, que ara s’exposa per primer cop a Solsona.

I ben acompanyat dels estudis que va fer a Horta de Sant Joan el 1898, on va residir vuit mesos, de la indumentària de la seva gent, de les bugaderes feinejant i, ja de nou a Barcelona, en un pastel sobre paper, un enterrament rural. El 1902 farà un treball de documentació similar amb les espardenyes i elements d’una festa que podria ser Sant Antoni o Sant Medir. Serà la base d’una il·lustració per al diari La Humanitat, malauradament perduda. Tampoc s’ha conservat l’original de la portada que va fer per a El Liberal de les festes de la Mercè. També es va presentar al concurs del cartell del carnestoltes del 1900, que no va guanyar. Un any després, gestava un exvot paròdic dedicat a Miquel Utrillo, que havia tingut un accident automobilístic. L’octubre del 1934 va visitar per darrera vegada Barcelona i al desembre evacuava la seva estima pel territori català en uns gravats de pescadors, segurament rememorant les vivències al Cadaqués que va descobrir el 1910.

“Arreu de Catalunya on va anar va viure de primera mà les tradicions. Les va assimilar i les va emmagatzemar en la seva memòria prodigiosa. I les va fer servir al llarg de la vida en diferents moments del seu procés creatiu, tant el plàstic com el literari”, explica Rafart. La tenora serà un motiu recurrent en els experiments cubistes. A l’ou com balla li escriurà un poema. La sardana apareixerà més tard, quan Espanya i Europa han traspassat tots els límits dels horrors de les guerres, com a símbol de solidaritat i de pau. Els Gaspar, uns altres amics catalans seus, van comprar a París una litografia d’una sardana de Picasso i la hi van portar perquè la dediqués a l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré. “Picasso s’estimava l’abat Escarré per catalanista i antifranquista”, dirien els Gaspar en les seves memòries.

Al Museu de Solsona s’han aplegat 76 obres de diverses col·leccions, també del mateix equipament, remodelat recentment: amb el geni malagueny estrena nova sala d’exposicions temporal. D’entre les seves aportacions, destaca una tria dels fons d’etnografia que donen pistes dels objectes que Picasso va agafar de model. “Picasso pot ser molt espectacular i trencador, però dialoga amb la tradició amb respecte”, sosté Rafart, que com tants altres estudiosos catalans té un somni: que algun dia s’organitzi una gran exposició sobre Picasso i Catalunya. “S’ho mereix ell i ens ho mereixem nosaltres, els catalans”, conclou.