Arts escèniques

Josep i Jordi Castells

Escenògrafs i constructors guanyadors del premi Gonzalo Pérez de Olaguer

“El dietari de la guerra del pare posa en alerta i activa la memòria”

Jordi i Josep Castells van sumar dilluns un nou reconeixement a la vitrina, pel seu mig segle construint escenografies i somnis

L’any passat van convertir en espectacle ‘Els papers de la guerra’, uns documents que el seu pare va tenir amagats tota la vida

Ikea ha fet mal a les botigues, però també ha permès estrenar mobles a molta gent. Una cosa va per l’altra

Dilluns al vespre van rebre al Romea el premi a la trajectòria Gonzalo Pérez de Olaguer, que concedeixen anualment els Premis de la Crítica. Jordi i Josep són bessons i tenien dues empreses: el taller d’escenografia Jordi Castells (en Jordi Castells i la Carme Comelles) i Castells de Cardedeu (en Josep i la Teresa Icart). Des del 1990, l’empresa Taller d’Escenografia Castells i el taller es troben a Santa Agnès de Malanyanes. En el darrer mig segle, han construït escenografia per a companyies històriques. Ara tenen l’empenta de la següent generació. Quan van rebre el premi van recordar la sorpresa, a Cardedeu, que Pérez de Olaguer els dediqués dues planes d’El Periódico titulant “Els Castells, constructors de somnis”. El poble n’anava ple fins que va arribar a mans del seu pare. Aquest els va dir, incrèdul: “Quant us ha costat això?” Ells li van contestar: “És que no sabien què posar i ens han posat a nosaltres!” Josep i Jordi Castells transmeten satisfacció i gratitud, per la feina realitzada amb la militància i la paciència d’un artesà.

Esteu orgullosos de Cardedeu. Segur que us devien advertir molts cops que féssiu la feina a Barcelona.
Josep Castells: Sempre hem estat a Cardedeu. Quan començàvem, un sector de gent de Barcelona ens deia: “Si no baixeu a Barcelona, no fareu res.” I nosaltres els vam respondre: “Doncs no farem res.” Confiàvem que si els interessava ja pujarien o que nosaltres podríem baixar per rebre encàrrecs. És el que ens ha tocat fer més. Però podem celebrar que hem arribat fins aquí.
Potser fa uns anys costava menys desplaçar-se que no pas ara. Les companyies com Comediants (Canet) o La Cubana (Sitges) vivien fora de Barcelona.
Jordi Castells: La nostra primera gran feina va ser l’encàrrec dels decorats de la Passió d’Olesa. Vam estar mesos treballant-hi, allà. En Josep, la Teresa i una part de l’equip dormia sis dies a la setmana a Olesa, i la Carme i jo amb els altres pujàvem i baixàvem. Al final, la feina es fa, allà on està. A Canet, igual, Ens vam passar més de mig any fent la sèrie del Te veo de noche (1990) instal·lant-nos a La Vinya, i pujant i baixant.
Com establiu aquesta relació amb les companyies. Heu treballat per Comediants, La Cubana, Dagoll Dagom… Un grup us proposa a un altre o hi havia un lloc on tots anàveu a coincidir?
Josep C.: A Cardedeu, estàvem al GAT, un grup de teatre. Allà programàvem activitats. Vam confluir-hi en el moment que naixien totes les companyies. Nosaltres, els convidàvem. Per exemple el No hablaré en clase va passar per l’Esbarjo de Cardedeu. Allà vam conèixer l’Anna Rosa, el Bozzo, el Periel, el Rubianes..., que després es van convertir en bons amics i en clients. Així mateix es produïa amb La Fura dels Baus, amb Comediants... Portaven els seus espectacles i, a casa, dinàvem, sopàvem... Una cosa ens va portar a l’altra. Perquè ells estaven atents a la nostra feina, al nostre ofici.
Què vol dir que “estaven atents al vostre ofici”?
Josep C.: Sabien que érem pintors. Nosaltres no passem per l’Institut del Teatre ni per cap formació acadèmica teatral. Sortim de la Massana però treballàvem de pintors de parets. El plus artístic ens donava moltes possibilitats al taller i ens obria moltes portes. I, per contrast, els tallers tradicionals anaven de baixa i per això les noves companyies volien incorporar gent de la seva corda; ens vam trobar.
Quin mal ha fet Ikea als tallers de l’escenografia?
Jordi C.: És un recurs econòmic. Ha fet mal a totes les botigues i fabricants de mobles, però també ha possibilitat que la gent jove, sobretot, i també els vells poguéssim estrenar mobles. Una cosa va per l’altra.
Josep C.: Dins del teatre, nosaltres també n’hem fet servir molt, de material d’Ikea, però transformant-lo per portar-lo al nostre camí; els tunegem sobre de la matèria; els remodelem perquè la nostra feina és fer escenografia.
A Barcelona, els telons pintats es feien sobretot al carrer Tàpies en el moment de més esplendor del Paral·lel. Durant dècades van quedar-se els Salvador, que ara segueixen llogant telons, però tenen la nau a La Maquinista. Hi heu d’haver algun tracte, no?
Jordi C.: Tenien el local al carrer de les Carretes. Els Salvador eren tota una família, també. Hi ha diverses branques, avui. Els que pintaven, el Joan Salvador i la seva filla Helena, estan a Castellbisbal. L’Helena és la que ha continuat. Quan tenim una feina de pintura, li demanem col·laboració.
Però vosaltres també pinteu decorats. En la representació d’‘Els papers de la guerra’ esteu pintant mentre en Pau Vinyals desgrana el dietari del vostre pare, Pepe Castells.
Josep C.: Ja havíem pintat en públic altres cops. El que ara s’incorpora és la dramatúrgia. Mentre es comenta el dietari del nostre pare, nosaltres pintem el territori on el van ferir a la guerra. És una càrrega emocional molt forta.
I, ara que aquestes companyies històriques s’estan acomiadant, com us sentiu?
Jordi C.: Tenim la sensació d’objectiu aconseguit. Ja hi ha relleu. Tota la vida ha estat igual.
Josep C.: No pot ser desesperant de cap manera; és la història.
Tot i tenir un ofici ben poc visible al públic en general, us han reconegut amb distincions com la Creu de Sant Jordi, per exemple. Com s’explica si és un ofici tan callat, aparentment?
Josep C.: Sí, ho veiem insòlit i ens sorprèn cada vegada que algú pensa en nosaltres per fer-nos un reconeixement.
Jordi C.: El món de l’escenografia queda en l’últim terme. Durant uns anys, vam participar en la creació de l’Associació d’Escenògrafs, vam haver de reivindicar en un Festival Grec que l’autoria de les escenografies no sortia al programa de mà. També passava al Liceu que es prioritzen les direccions artístiques i musicals. En aquella època només sortia l’autor de l’escenografia si era del director escènic. L’altre dia que vam anar a veure l’obra de Bob Wilson al Liceu: t’adones que l’aportació d’aquell director és la seva escenografia i il·luminació en l’òpera, portada a l’extrem del lirisme poètic. Avui no està prou reconegut.
Josep C.: Encara hem de continuar lluitant.
Com sorgeix l’aventura d’‘Els papers de la guerra?’, des que trobeu els papers amagats del pare fins que es converteix en un espectacle.
Jordi C.: Tot això sorgeix arran de la lectura dramatitzada a La Perla, que era un agraïment a persones que havien participat en el crowdfunding per editar aquest material. El Lluc [que havia estat el que va reordenar un paquet que Pepe Castells amagava per casa però que no els va voler ensenyar mai] va pensar que es podria fer un treball de dramatúrgia per convertir-lo en un espectacle. Es volien ordenar les cartes i fusionar-les amb el dietari del pare. Va ser extraordinari; volíem que les emocions toquessin el públic
Josep C.: Cal destacar, a part del Pau Vinyals, que broda el personatge, que va tenir el suport de la Rita Molina Vallicrosa, que va codirigir-ho.
El pare els advertia que no es comprometessin gaire, ja havia patit prou la desil·lusió d’una guerra perduda. Segurament per això amagava els papers; però no els llençava al foc. Avui no vivim en una democràcia ampla i ferma.
Jordi C.: Per això té valor aixecar el dietari i el muntatge. El dietari de la guerra posa en estat d’alerta els joves i activa la memòria als que ho vam viure.
Josep C.: El nostre pare era un home que ens havia ensenyat a treballar i tenia un gran amor a la feina i, encara que no ho demostrava, pensem que la nostra activitat implicada en la cultura , fos programant teatre, cinema, música, també el reconfortava.
Ell també va pintar escenografies o simplement era un gran dibuixant com es pot veure en el seu dietari?
Josep C.: Guardem unes ressenyes dels diaris comarcals que ja parlen que als 12 anys ell ja ajudava el seu pare a pintar unes escenografies. Eren membres d’aquests col·lectius de teatre que hi ha a tots els pobles i, com que el nostre avi ja era pintor, i el nostre pare va continuar i ell sabia dibuixar molt bé, doncs van treballar-hi. Nosaltres recordem com als 7 o 8 anys, quan tornàvem de l’escola, passàvem per l’Esbarjo de Cardedeu a veure com el pare pintava els decorats dels Pastorets.
Com deixeu el llegat? Ho lideren les filles, ara, no?
Jordi C.: Ho hem passat de la manera més senzilla possible. El Lluc treballa pel seu compte fent escenografies i vestuari amb l’equip d’Alfons Flores i d’Àlex Ollé i la Núria i la Marta porten el taller. I nosaltres continuem. També hem de remarcar el suport de les nostres companyes, que han estat pals de paller d’aquests dos mons que hem muntat el del Josep i el del Jordi: la Teresa per part del Josep i la Carme, per part meva.
Perquè no tot hauran estat flors i violes laboralment parlant en aquesta aventura artística…
Josep C.: I tant, hem tingut tensions de feina, econòmiques, de tot tipus. Però forma part dels processos creatius. Sobre el paper tot és molt maco, però la realitat a vegades et supera.
No es demana ara més seguretat a les estructures que abans?
Josep C.: Nosaltres sempre ho hem tingut en compte. Et diuen: “En aquesta passarel·la només caminarà una ballarina”, i després veus com tots pugen a saludar al final a fer-se la foto. Ho hem de preveure des del primer dia. Hem de preveure que han de suportar el pes de la companyia i no només el de la ballarina. Fins i tot els tècnics quan munten hi passegen.
Jordi C.: Nosaltres venim del món de la pintura comercial, decorativa, industrial. I hem estat molt atents als treballs dels ferrers, dels fusters, dels paletes. Això ens ha donat un camp de visió tècnic molt important. El que passa és que ara, des que es va cremar el Liceu, tot es controla molt més. No trobes fabricants que disposin de determinats materials ignífugs. Tot s’ha anat transformant i és una de les qüestions més difícils de resoldre.
Josep C.: El problema no és que no existeixin, sinó que ho encareix tot molt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Eduard Costa publica l’enèrgic ‘Ben amunt’, el primer disc signat amb el seu nom

sant pol de mar
Bernat Salvà
Periodista i escriptor

“Un llibre de viatges pot tenir la complexitat de la vida mateixa”

Barcelona
Novetat editorial

Jaume Planas dissecciona la fauna local d’un barri com n’hi ha tants

blanes
Música

Empúries acull un concert de músics exiliats

L’Escala
cultura

L’Arxiu Lafuente de Santander compra la col·lecció d’objectes culinaris d'Antoni Miralda

barcelona
FESTIVAL DE CANES

Jonás Trueba aposta per l’amor

canes
arts escèniques

Catorze finalistes catalans als Max, amb una gala dedicada a Guimerà

barcelona
GIRONA

Unes 700 persones assisteixen al Pati Cultural 2024

GIRONA
patrimoni

Manresa restaura l’escultura dedicada a Josep Anselm Clavé

Manresa