Art

art

Més ombres que llums al suburbi americà

A Donald Trump el va trair el subconscient (això pressuposant que té consciència) durant la campanya de les eleccions presidencials del 2020. Es va adreçar per Twitter a les “mestresses de casa suburbanes” i els va prometre que protegiria el seu estatus blocant la concessió d’hipoteques dels barris residencials a les persones amb ingressos baixos. Trump, tot ell anacrònic, estava mentalment instal·lat en la forma de vida acomodada de la classe mitjana blanca que es va consolidar després de la Segona Guerra Mundial, una bombolla impenetrable per a les minories ètniques. I en el seu imaginari també persistien les esposes submises que rebien amb davantal els marits quan arribaven de treballar i junts compartien els darrers sospirs del dia davant del televisor que entrava amb la compra d’aquests habitatges unifamiliars perifèrics. Un televisor que els entretenia amb pel·lícules i sèries en què tot succeïa en cases idèntiques a les seves: espaioses, amb piscina i barbacoa al pati de darrere, situades en carrers tranquils i habitades per veïns com ells, d’un blanc tan immaculat com el verd de la gespa on s’hi cremaven creus si algun afroamericà gosava pensar que també podia formar part d’aquella comunitat.

Però el cas és que des de la crisi del 2008 els índexs de pobresa són més elevats en aquests nuclis disseminats per tota la geografia dels Estats Units que a les ciutats, el perfil dels seus habitants (més d’un 50% de la població americana) s’ha diversificat i les dones que hi viuen ja no estan pendents tot el sant dia de les tasques domèstiques, sinó que, com ells, agafen contínuament el cotxe per anar a la feina. Hi ha qui creu que Trump va perdre les eleccions per aquesta ficada de peus a la galleda racista, classista i masclista. El somni americà fa temps que va derivar en una altra cosa. Si és que mai va existir. Els americans han estat hàbils a mercantilitzar els conceptes de felicitat i de llibertat, intrínsecs en aquests paradisos prefabricats del suburb, mot que no té res a veure amb el significat que en català donem a suburbi, associat a les zones deprimides.

A Subúrbia (fins al 8 de setembre), la nova exposició del CCCB, aprendran molt. S’ha de dir: la institució cultural dirigida per Judit Carrera es troba probablement en el millor moment de la seva trajectòria, que just enguany compleix els trenta. Sobretot, a Subúrbia reaprendran, perquè gairebé tot el que s’hi explica ens és familiar: la ficció ianqui, amb el cinema com a xeringa principal, ens ha inoculat per vena la idea que per ser algú en aquest món has de tenir una casa amb un tros de terra. Encara que sigui a costa de destrossar el paisatge natural, de perfumar l’aire amb el diòxid de carboni dels automòbils i de dilapidar aigua al jardí i a la piscina. Però és que, a veure, qui coi en plena pandèmia de coronavirus va passar millor el confinament, els que estaven encapsulats en un pis de 40 m² al Raval de Barcelona o els que residien en una torre al Montseny?

Hem fet el salt a Catalunya abans d’hora. Ja hi arribarem. Abans, l’exposició, comissariada pel periodista Philipp Engel, viatja als orígens d’aquest model urbanístic dispersat tan diferent de les ciutats europees denses i compactes. Això succeïa a principis del segle XIX gràcies a l’expansió del ferrocarril i per satisfer els desitjos d’una burgesia amb gestos egòlatres emmirallats en la conquesta de l’Oest. Després seria el tramvia el que ajudaria a colonitzar més territoris verges. I, finalment, va passar el relleu al vehicle privat com a mitjà de transport rei per poder erigir assentaments en el no res. En l’exposició, hi ha un Ford T de debò, del qual es van vendre més de 15 milions d’unitats entre els anys 1908 i 1927.

Ho hem esbossat al començament de l’article. Acabada la Segona Guerra Mundial, es produeix el boom dels suburbis massius. “Van ser concebuts per allotjar els milers de soldats que van tornar amb ganes de formar una família. La Gran Depressió i el conflicte bèl·lic havien deixat la construcció sota mínims”, assenyala Engel. Políticament, apostar per aquelles urbanitzacions horitzontals i disgregades era alhora una arma ideològica contra l’arquitectura vertical i concentrada dels enemics comunistes. Com va dir el president Roosevelt, “un país de propietaris és inconquerible”. Un eslògan perfecte, i gratuït, per als promotors, que construïen una casa cada quinze minuts.

Tot anava a favor d’aquell estil de vida, amb la propaganda d’estat retroalimentant-se (mai saps ben bé què va ser primer, si l’ou o la gallina) de la cultura popular, com les sitcom televisives, i de la cavalleria de la publicitat. Però la processó anava per dins. A una família xinesa, els WASP la podien expulsar democràticament (votant, sí) amb l’argument que les propietats es devaluarien (“No és res personal, només són negocis”, que diria Michael Corleone). I la igualtat de gènere va viure un retrocés enorme. “Tota una generació de dones amb estudis universitaris van quedar confinades en cases suburbanes a quilòmetres del centre. Se’ls havia assignat el rol d’àngel de la llar”, explica Engel. L’ansietat, la neurosi, l’insomni, l’alcoholisme i, fins i tot, el suïcidi van tenir un terreny adobat en aquell estat d’aïllament. “Aquesta experiència frustrant va ser l’arrel de l’onada feminista dels anys seixanta”, sosté el comissari envoltat dels electrodomèstics d’època que a les dones els van facilitar l’existència, però els més sofisticats també els la van complicar, i mirant de reüll una de les moltes projeccions que conviuen al CCCB, la de la pel·lícula The Stepford wives (1975), dirigida per Bryan Forbes, en què les mestresses de casa han estat substituïdes per rèpliques robòtiques que compleixen tots els desitjos dels homes. El somni humit dels trumpistes i dels feixistes en general.

Sabem distingir la realitat de la fantasia quan pensem en els encantadors espais suburbials americans? Ah, amics i amigues, no és només Trump el que els té idealitzats. T’has de pessigar per assimilar les imatges que va fer el fotògraf Gabriele Galimberti dels búnquers que hi ha dins de moltes cases suburbanes plens a vessar d’armes. No saps si riure o plorar davant del projecte de la periodista Kate Wagner sobre les macmansions, que poden arribar a assolir els 1.500 m² de pastitx arquitectònic, amb menjadors com els dels restaurants, cuines com les dels programes culinaris de la tele, recepcions com les dels hotels… L’escultor Thomas Doyle evacua tots aquests despropòsits en uns bonsais apocalíptics en què el paradigma de l’estil de vida americà és engolit per desastres naturals.

I acabem, ara sí, a la Subúrbia catalana, un darrer àmbit de la mostra que ha tingut per assessor el geògraf Francesc Muñoz. L’ideal de la caseta i l’hortet apadrinat per Francesc Macià va fer el salt a la realitat entre els anys 1985 i 2005: als 311 municipis de la demarcació de Barcelona, el ritme de construcció d’habitatges unifamiliars va ser d’una casa per hora, una bona pila de les quals, situades en llocs amb alt risc d’incendi i sense transport públic ni comerç. Un somni o un malson?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor Francisco Rico, un dels grans experts del ‘Quixot’

barcelona

Marc Larré guanya el premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024

palafrugell
cultura

La llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, de les Valls d’Àneu, compleix 600 anys

barcelona
Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona
Blaumut
Grup barceloní de pop, acaba de publicar el ‘Capítol 1’ del seu nou disc, ‘Abisme’

“Ara hi ha un consum excessiu de tot, sense gaudir de res”

Barcelona
girona

Torna ‘La consueta de sant Jordi’

girona
MÚSICA

La Franz Schubert Filharmonia presenta la nova temporada

BARCELONA
Crítica

Un guant

guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid