El TNC s’allibera dels ‘éxitos’
El TNC ha recuperat el català com a llengua d’èxit a la Sala Gran, gràcies a ‘La plaça del Diamant’ i ‘Els Watson’
Portaceli va salvar l’assistència en la seva primera temporada gràcies als 10.096 espectadors de ‘Prostitución’ en 17 funcions
El TNC ha recuperat el català com a llengua d’èxit a la Sala Gran en aquesta primera part de la temporada 2023/24; ja no necessita els éxitos d’espectacles en exhibició, com en les dues primeres temporades de Carme Portaceli de directora artística. De fet, la directora ha marcat un notable canvi de paradigma, convertint el TNC en un centre que ha normalitzat l’exhibició d’espectacles forans. Fins ara, sempre s’havia blindat al màxim la capacitat de producció allargant temporades dels espectacles per donar-los el màxim rendiment. Si ara cap espectacle supera la trentena de funcions, Xavier Albertí es va atrevir a programar 51 funcions de L’art de la comèdia i 45 representacions d’El somni d’una nit d’estiu la temporada 2014/15.
Portaceli, tot i que va declarar en estrenar el càrrec de directora artística la voluntat que el teatre públic de les Glòries assumís el paper de pal de paller de la dramatúrgia en català donant suport a les produccions del teatre al País Valencià i a les Illes Balears, la veritat és que el castellà va ser un dels puntals que va assentar l’èxit de públic, amb unes ocupacions molt superiors a les de les produccions en català. La temporada 2021/22, les 17 funcions de Prostitución (un dels èxits de la cartellera de Madrid del 2020) van aconseguir el 86% de l’ocupació i van emplenar fins a 10.096 localitats, molt per sobre de les 29 funcions d’Els homes i els dies (24,2%), amb 5.574 espectadors, i també pel damunt de les 28 funcions de Víctor C (70,9%), amb 9.894 espectadors. Només va superar-ho la versió de Sílvia Munt sobre el Desig de Benet i Jornet (29 funcions, 56%) per un grapat d’entrades (10.319 espectadors). També és cert que Desig tenia una disposició de la sala que augmentava l’aforament. Si ampliem l’anàlisi i entrem a les altres sales del TNC, es va programar Nosaltres (a nosotros nos daba igual), amb 24 funcions, a la Sala Petita, i a la Tallers La cresta de la ola (14 funcions), Fuego fuego (18 funcions) o En un día claro puedes ver para siempre (5 funcions al festival ZIP).
La darrera temporada de Xavier Albertí va coincidir amb la darrera corba de la covid (només va aconseguir 52.000 espectadors, després de funcions amb aforaments reduïts). En realitat, la temporada 2021/22 encara es ressentia de la sortida de la pandèmia (el públic desconfiava dels llocs tancats en grup). Tot i això, el públic va pujar fins a 77.897 espectadors (amb una ocupació que fregava el 60%). La temporada 2022/23 va arribar als 108.922 espectadors, amb una ocupació que superava el 70%. Una raó d’aquest increment va ser el salt que va fer l’ocupació a la Sala Gran del 57 al 78%. En aquest increment, hi compta el 100% de les 12 funcions d’Una noche sin luna, el monòleg de Juan Diego Botto inspirat en Lorca (10.152 espectadors). També és cert que hi va ajudar molt el 93% de les 29 funcions d’El temps i els Conway, que va dirigir Àngel Llàcer (21.430 espectadors). Aquest èxit va compensar dues de les apostes de Portaceli en català: l’Assaig sobre la ceguesa (en català i portuguès) adaptant la novel·la de Saramago (52%, 8.807 espectadors) i les 29 funcions de Terra baixa (66%, 15.985 espectadors).
Què ha canviat aquest curs el TNC? Realment, no s’ha reduït la temporada dels espectacles en castellà a la Sala Gran. La madre de Frankenstein, que consta com a coproducció, això sí, entre el Centro Dramático Nacional i el TNC, ha acumulat 29 funcions. Amb una assistència superior al 90%, ha aconseguit uns 19.500 espectadors. Afortunadament, aquesta temporada sí que estan responent bé les produccions en català. La plaça del Diamant, dirigida per Carlota Subirós (estrenat a l’amfiteatre Grec al juliol), ha sumat aquesta tardor unes 19.500 entrades venudes. Posteriorment, ha fet una ambiciosa gira que facilita l’accés a produccions del TNC arreu de Catalunya. També ha tingut el favor del públic l’aventura d’Els Watson, dirigida per Josep Maria Mestres, tot i partir d’una proposta de dramatúrgia contemporània anglesa (a partir d’un text de la novel·la homònima inacabada de Jane Austen). Va acabar el 17 de març i ha superat les 22.000 entrades, segons ha pogut saber aquest diari. A la Sala Gran només li queda l’adaptació d’Els criminals que està fent Jordi Prat i Coll, juntament amb la dansa de Peeping Tom (9 funcions) i les 4 representacions de María Pagés (Paraíso de los negros) el cap de setmana d’abans de Setmana Santa, que vinculava el TNC amb el Dansa Metropolitana.
En l’època que els nous governs autonòmics del PP i Vox han provocat canvis en els teatres del País Valencià i de les Balears, el TNC s’ha enrocat en la defensa del català. No serà tan fàcil, si es té en compte que, per exemple, Josep Ramon Cerdà, director del Teatre Principal de Palma, va renunciar a continuar al càrrec en el nou mandat autonòmic. Tot i que el seu treball de teixir complicitats amb el Principat ha permès un notable desembarcament d’autories com Marta Barceló (Zona inundable), Miquel Àngel Raió (Altres formes), Xavier Uriz (Tanatologia) o l’aparició de Pau Coya en sales d’On el Teatre Batega amb Pols de diamant, Cavallet de mar i, ara, Fake it.
I al Teatre Lliure?
Al Teatre Lliure, en les tres darreres tres temporades de Juan Carlos Martel, els principals espectacles a la Sala Fabià Puigserver (que té un aforament màxim de 700 localitats però que sovint es transforma reduint-ne la capacitat) hi va dominar La malaltia (28 funcions, 5.184 espectadors) la temporada 2020/21 i Crim i càstig (30 funcions, 10.821 espectadors) el 2021/22. El curs passat, 2022/23, van despuntar Tots eren fills meus (28 funcions, 14.736 espectadors) i Yerma (21 funcions, 9.614 espectadors). En les tres temporades al Lliure (en què hi va haver un canvi de programació no admès per Martel, incorporant la tirada dels clàssics) es va incrementar de 42.486 a 74.987 espectadors. Al TNC, en canvi s’ha passat dels 52.085 als 108.922 espectadors.
La fórmula Focus
Daniel Martínez recordava en una entrevista publicada fa unes setmanes en aquest mitjà que van rebre la queixa d’un espectador per la castellanització de la cartellera d’un teatre tan històric (i compromès amb la cultura catalana) com és el Teatre Romea. El president de Focus admetia que les seves quatre sales de Barcelona programen espectacles d’altres productores (de l’Estat espanyol) com a fórmula per facilitar l’intercanvi. Però també aclaria que la presència de les companyies convidades és molt menor que la de produccions pròpies. Per exemple, el Teatro Clásico de Lluís Homar recentment ha portat dos títols en dues setmanes (Alma y palabra i Templo vacío). De fet, és històric que a Templo vacío s’hi incorporessin textos en català d’autors com Ramon Llull i Jacint Verdaguer. I que els comentaris místics que se li revelaven a Homar, a Barcelona, els expressés en català. El TNC de Carme Portaceli s’ha compromès a oferir l’equipament de les Glòries com a node d’una xarxa internacional. Això explica aventures amb Xile com la de Fuego fuego (que no ha repetit) o la insistència amb els centres de Porto o de Brussel·les. A partir de les coproduccions, es pot exportar l’autoria i el talent català més enllà dels Pirineus. És una aposta més de la internacionalització, en una època en què la dramatúrgia contemporània catalana viatja amb relativa facilitat. Des de Focus, insisteixen, en les pròximes setmanes, les cinc produccions que es poden veure als seus quatre teatres són d’autoria catalana (encara que ‘Jauría’ es faci en castellà).