Arts escèniques

De l’abús a celebrar la sexualitat, dalt de l’escenari

‘Jauría’, amb repartiment català, segueix al Romea amb entrades exhaurides i, al setembre, es reposarà al Teatre Goya

Ann Perelló protagonitza la celebració de ‘Sí sí sí’, un cant a la sexualitat compartida que supera la fragilitat del consentiment

‘Sí sí sí’ és un cant íntim a la sexualitat ben entesa. A gaudir compartint amb l’altre

El cas de La Manada, en els San­fer­mi­nes del 2016, amb una vio­lació col·lec­tiva i una con­tro­ver­tida sentència del judici i la poste­rior revisió al Tri­bu­nal Suprem, va ser sonat. Jordi Casa­no­vas va atre­vir-se a fer un nou mun­tatge docu­men­tal (després de la impu­ni­tat de la cor­rupció Ruz-Bárce­nas i del true crime de Port Art­hur) a par­tir de les decla­ra­ci­ons judi­ci­als. Ara s’ha fet una revisió de la pro­ducció estre­nada del 2021, que, amb els anys, gau­deix de la distància, i s’ha atre­vit a fer menys mani­queus els papers de víctima i agres­sors. No pas per mini­mit­zar la violència, sinó per faci­li­tar l’empa­tia amb tots i inter­ro­gar-se sobre quin grau d’espe­rit de Manada té cadascú quan actua col·lec­ti­va­ment en una festa. Jauría va esgo­tar les entra­des al cap de pocs dies d’arren­car al Romea. Hi havia pre­vist fer tem­po­rada de gira a la tar­dor. Però l’èxit ha pro­pi­ciat una segona tem­po­rada a Bar­ce­lona: del 18 de setem­bre al 20 d’octu­bre al Tea­tre Goya. Les entra­des ja estan a la venda.

Jauría con­trasta amb una peça molt més alli­be­ra­dora, tot i apun­tar el risc cons­tant de l’abús en una relació de pare­lla. Sí sí sí és una ficció, obra d’Ele­a­nor Bis­hop i Karin McCracken (traduïda per Màrius Serra), que es com­pleta amb les decla­ra­ci­ons de tes­ti­mo­nis que par­len, amb tota l’hones­te­dat, de les seves pri­me­res rela­ci­ons sexu­als. L’actriu Ann Perelló repe­teix un monòleg (amb el suport de Víctor Miguel), com el seu èxit ante­rior de Nua (2022). En un for­mat molt fresc, de con­ferència espontània, en què s’adreça al públic com si fos­sin tes­ti­mo­nis pro­pis, i amb una posada en escena aus­tera amb el recurs audi­o­vi­sual de con­ver­ses de What­sApp. L’obra, amb direcció de Joan Arqué, ha començat a fun­ci­o­nar des d’Igua­lada, com a pro­ducció de Tea­tre de l’Aurora. Va impac­tar en la Mos­tra d’Igua­lada i té pre­vista gira i tem­po­rada per als pro­pers mesos, segons con­fir­men des de la sala.

Miguel del Arco i Jordi Casa­no­vas van assu­mir el risc de pre­sen­tar un espec­ta­cle sobre un tema polèmic al car­rer. Amb una sentència del Suprem pen­dent. A par­tir d’aque­lla polèmica es va cor­re­gir el Codi Penal amb la llei de “només sí és sí”. La nova adap­tació dis­posa d’un repar­ti­ment en català, tot i que seguei­xen inter­pre­tant les rèpli­ques del cas­tellà per ser fidels a la tex­tu­a­li­tat de les decla­ra­ci­ons. I no s’ha afe­git més dra­matúrgia sobre la con­tro­ver­tida llei, que alguns dia­ris venen, par­ci­al­ment, com un fet que ha permès sor­tir abans de la presó els abu­sa­dors. Quan es va estre­nar, assu­mien par­lar d’un drama gene­ral­ment de dones, quan tots dos eren homes. Van ampliar la mirada amb múlti­ples col·labo­ra­do­res per asse­gu­rar-se que el to era ade­quat. Avui tenen el suport de la família i la mateixa noia pro­ta­go­nista acci­den­tal: apro­ven la pro­posta, tot i que adme­ten que els fa mal; ente­nen que és necessària. Cer­ta­ment, la peça pot trans­me­tre por i inse­gu­re­tat a les noies (aug­men­tant la sen­sació de vul­ne­ra­bi­li­tat), quan el crit de denúncia, d’indig­nació, hau­ria de ser­vir per revi­sar consciències i com­por­ta­ments.

El 2021, quan la pro­ducció ori­gi­nal va fer una curta gira per Cata­lu­nya, va coin­ci­dir amb la pro­ducció Encara hi ha algú al bosc al TNC. En aque­lla obra es recor­da­ven les vio­la­ci­ons sis­temàtiques en la guerra de l’ex Iugoslàvia. Els dra­ma­turgs, en comp­tes de repro­duir les esce­nes, pivo­ta­ven l’obra sobre el record de les super­vi­vents avui (elles no es volien dir vícti­mes) i l’esclat fes­tiu a la Bar­ce­lona olímpica en aquells matei­xos anys. Apa­rei­xia la denúncia de les vio­la­ci­ons igual­ment (entre 25.000 i 50.000), però es con­tra­po­sava amb l’acti­tud men­fo­tista euro­pea i reforçant la dig­ni­tat de les dones i les ombres dels fills fruit d’aquell abús.

L’alli­be­ra­ment de ‘Sí sí sí’

En un món en què la mirada política­ment cor­recta “puri­ta­nitza” les rela­ci­ons de pare­lla a l’esce­nari, Sí sí sí és un cant a la lli­ber­tat, a la festa, a la cele­bració satis­factòria, que es cons­tru­eix des de la con­fiança, des d’una inti­mi­tat que tot­hom pot reconèixer i que, així i tot, manté l’alerta per les acci­ons errònies (molt lluny de la impu­ni­tat de La Manada i el cos judi­cial de Jauría). Ann Perelló és la pre­sen­ta­dora d’una mena de con­ferència que s’expressa des del jo. Han adap­tat la mirada a la rea­li­tat de Mallorca, de Bar­ce­lona, d’Igua­lada. S’hi inclo­uen tes­ti­mo­nis que expres­sen històries ínti­mes de rela­ci­ons sexu­als con­sen­ti­des, o no. Com a Her­ma­fro­di­tes a cavall (o la rebel·lió del desig), posen el focus en un espai íntim i els tes­ti­mo­nis s’expres­sen hones­ta­ment, a vega­des amb dolor, altres reco­nei­xent que una per­sona s’equi­voca i que el deure és cor­re­gir quan ha fet mal. La peça alli­bera sexu­al­ment sense con­ver­tir-se en la ban­dera del poli­a­mor com en la desen­fa­dada Bed & bre­ak­fast d’Epidèmia Tea­tre, del 2019 (sovint, per con­tra­res­tar la mirada fosca i de por, se salta a l’extrem con­trari). Sim­ple­ment, el per­so­natge que inter­preta Perelló (i que té tanta rea­li­tat com la de la psicòloga que inter­preta Marta Marco a Bèsties) parla al públic, com ho faria amb un amic en con­fiança, seduint en les parts més anecdòtiques i ferint quan hi ha el dolor de la seva amiga que va patir una relació d’abús amb la per­sona que li agra­dava.

Sí sí sí és un cant íntim a la sexu­a­li­tat ben entesa. A gau­dir com­par­tint amb l’altre. A com­pro­var que el con­cepte “con­sen­ti­ment” és massa estret, amb un to nega­tiu d’amenaça judi­cial i social quan del que es tracta és de viure la relació amb el gaudi de l’altre, escol­tant-se, des­dra­ma­tit­zant-ho. En defi­ni­tiva, cele­brant la sexu­a­li­tat. Perquè en la volun­tat de pro­te­gir les per­so­nes més febles hi ha el risc de limi­tar una relació pla­ent de desig com­par­tit. Altres catar­sis.

I a l’aula
Raimon Àvila, professor de dansa vinculat a l’Institut del Teatre des del 1988, va publicar el 2020 (un any abans de les denúncies a l’Institut del Teatre) ‘Para que el arte ocurra’ (Ed. Fundamentos). El llibre és una guia adreçada a l’ensenyament a les aules i també a les sales d’assaig. Un treball de pràctica del desbloqueig a les arts escèniques. De fet, bona part de les pràctiques es poden traslladar a la vida quotidiana: cal generar espais de confiança arreu en què tothom pugui expressar-se i que l’autoritat convidi al fet que cada individu gaudeixi de l’aprenentatge.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia