La divisió administrativa dels territoris de parla catalana afebleix el vigor de la llengua. Sovint, perquè al domini econòmic i demogràfic del Principat, s’hi suma un cert desinterès pel que passa més enllà d’aquests límits polítics. A qui cal escoltar més per a la reafirmació del català, precisament, és als que tenen accents i parlars diferents. Dins del Principat, de fet, ja hi ha un evident oblit de tot el que no sigui el català central. Les accions que es fan sota el marc mental dels Països Catalans (que reivindicava Joan Fuster) segueixen sent massa residuals. Al costat de la llengua, el traspàs de la cultura (sigui en format d’arts plàstiques, de literatura o d’arts en viu) es fa encara més feixuc. El català guanya credencials quan escolta la diversitat i construeix uns ponts de creació i complicitat que fan que aquells cosins llunyans siguin tinguts en compte als àpats familiars. Aquest “nosaltres” i “vosaltres” marca una diferència que, lluny de disgregar, enriqueix la varietat de la cultura catalana.

En aquesta cruïlla d’interessos (o potser, millor dit, de desinteressos) hi ha cruels conseqüències. Al febrer, el Parlament valencià (amb els vots del PP i de Vox) es va negar a sumar-se a la commemoració del centenari de Vicent Andrés Estellés. Possiblement com a reacció d’oportunisme polític, un mes després, el Ministeri de Cultura es va sumar a la difusió dels actes reivindicant el poeta. A Barcelona, on el va presentar a escena Ovidi Montllor i, posteriorment, agafarien el relleu Joan Ollé (Teatre Lliure, 2008) i Pep Tosar (Romea, 2011), ara hi ha hagut una militant adaptació a l’Atrium, dirigida per Marc Chornet (que tornarà al setembre), i es farà un intens recital a la tardor amb Pere Arquillué i Toti Soler de Coral romput (Sabadell, Matadepera i Girona), segons l’ agenda virtual de Cultura . Un cartell massa poruc, encara, per reivindicar el poeta valencià del segle XX.

La societat civil, sovint, dona més bones sorpreses. Un bon exemple és el treball massa silent de Projecte Alcover (1996), reconvertit en Xarxa Alcover el 2011. L’entitat, liderada per programadors que procuren les gires d’autoria i llengua catalana arreu del territori, ha anat contemplant com la programació pública (compten amb una xarxa d’una trentena de municipis) s’ha esllanguit. Per això, han impulsat una xarxa amb espais privats. Fins ara, les companyies viatjaven amb la incertesa del taquillatge. A partir d’ara, la Xarxa els garantirà uns mínims (un 30% del caixet o fins a 1.500 euros) per assegurar-se que no serà una expedició ruïnosa. Els de la Xarxa Alcover promouen uns espectacles contrastats. Com ara l’Acorar, que precisament avui torna a Barcelona, fent temporada a l’Espai Texas (del 3 al 21 de maig). Coincideix amb l’adaptació de la novel·la Barba-rossa, de Joan Pons Pons, a càrrec de la companyia menorquina La Trup a l’Escenari Brossa (del 2 al 19 de maig). Per sort, les arrels més primes troben el suport del TNC, que es vol erigir en pal de paller del teatre en català impulsant produccions del País Valencià, les Illes o Andorra. La pinça de Vox al PP està marginant la presència de València i les Illes en entitats transversals com l’Institut Ramon Llull. Amb l’excusa de no voler privilegiar el català, se’l deixa entre les potes dels cavalls. Potser per això la Generalitat, a més, ha buscat fórmules per compensar el català a Palma i Eivissa. Setmanalment Diario de Mallorca i Diario de Ibiza, dos mitjans escrits majoritàriament en castellà, disposaran de la secció Idò, des d’on es vol promoure l’ús del català entre els lectors d’aquestes capçaleres i tractarà temàtiques de les Illes i del Principat.

L’escriptor i intel·lectual Joan Fuster va proclamar aquell famós “Nosaltres, els catalans”. Ara, cal que es reprengui la rèplica amb un “vosaltres, que també us sentiu catalans” des del cap i casal.