TEATRE
Chévere incorpora llenguatge per a sords i cecs a ‘Helen Keller: a muller marabilla’
La companyia gallega presenta el muntatge al Lliure de Gràcia, des d’avui fins al 19 de maig
El personatge representa l’exemple als Estats Units de la persona capaç de fer-se a sí mateixa
Coherents fins a la medul·la la companyia gallega Chévere (N.E.V.E.R.M.O. R.E i Curva España) presenta al Teatre Lliure Helen Keller: a muller marabilla, un documental sobre un testimoni nord-americà de sobreposar-se als problemes de sordesa i ceguesa, des de la infància. La recerca ha permès creuar una frontera més de la dramatúrgia incloent l’àudiodescripció per a les persones cegues en la mateixa interpretació a escena i alternant el llenguatge de signes castellà, (perquè el gallec té molt poca implantació) en el desenvolupament del muntatge. Per a això, membres de la companyia han après a comunicar-se per gestos (l’actriu Patricia de Lorenzo) i han incorporat Chusa Pérez, intèrpret de llenguatge de signes i Ángela Ibáñez, una actriu que utilitza aquest llenguatge des del naixement. Xesús Ron (Xron de nom artístic) entén que la companyia a partir d’ara, tindrà present aquest nou públic perquè “són veïns i han de poder accedir a tots els camps”, des del cultural al sanitari o administratiu ambla major normalitat possible. Han trobat empatia en llengua minoritzada, com ho és el gallec. L’obra es representa des d’avui i fins el 19 de maig en castellà al Lliure de Gracia (els dissabtes en gallec). El Lliure és coproductor del muntatge.
En la recerca, s’han adonat que Helen Keller (1880-1968), la primera llicenciada americana sordcega, va militar al partit socialista americà durant dos anys (va desvincular-s’hi quan va entendre que tenien unes postures massa tèbies). Popular perquè la premsa aplaudia cada superació de Keller, que va comptar amb un grup de mecenes que li obrien les portes, la seva militància com a sufragista i implicant-se en la garantia d’uns drets mínims per als treballadors, va fer que li retiressin les ajudes: Deien que no podia promoure una ideologia perquè mai havia pogut conèixer la realitat política.
La producció ha permès descobrir que els sobretítols no substitueix el llenguatge de signes per als sords, “és com si llegissin el text en italià”, comenta Xron, fet que els suposa un sobreesforç. L’experiència implica una nova relació amb el públic convencional. Perquè juguen a què es quedin sense entendre alguns passatges, com els hi passa sovint als sordcecs o que tingui un ritme inusual, amb molts més silencis. Els espectadors perceben que és diferent perquè hi ha una llum tènue, a vegades els espectadors venen acompanyats de gossos pigall o “les persones sordes són estranyament sorolloses”, comenta Xron.
Chévere planteja en el muntatge les contradiccions del teatre documental amb un teatre que utilitza elements ficticis per explicar una biografia, una realitat. Manté la seva ironia habitual i un discurs complex. En els passis, també han ofert la possibilitat de fer un paseig per l’escenari per a les persones invidents (o per a persones vidents amb un antifaç). El seu repte és aconseguir, per moments, que tinguin densitat els llargs silencis. Són formes teatrals que els ha obert una línia d’investigació, auguren.
La biografia de Helen Keller (va perdre la vista i l’oïda a causa d’una infecció als 19 mesos de vida) és bastant desconeguda a Europa. En tot cas, ha transcendit gràcies a algunes pel·lícules que han revelat el seu aprenentatge. És el cas d’El miracle d’Anna Sullivan.
No és la primera vegada que s’integra e llenguatge de signes a l’escena, com un element integrat a la dramatúrgia. Alguns exemples poden ser els treballs de Les impuxibles (Suite TOC num 6), l’aventura dels Farres Brothers (El silenci d’Hamelin). O Acampada d’El Pont Flotant.