Ja no queda cap de les galeries i els espais d’exposició que a la dècada dels vuitanta van convertir Girona en una de les ciutats mitjanes amb l’activitat artística més efervescent de Catalunya. Entre locals de gestió tant pública com privada, devia haver-n’hi més d’una vintena, que anaven des de recers històrics com la galeria 3 i 5 d’Antoni Niebla a les Sales Municipals. En aquest ambient d’optimisme, el març de 1987 l’empresari Jordi Vidal va fundar Espais, un centre dedicat a l’art radicalment contemporani i que, potser no pas per casualitat, en lloc del barri vell, va establir la primera seu a l’Eixample, al carrer Bisbe Lorenzana. Sense fer concessions al gust imperant, ni tan sols al d’una certa modernitat glamurosa, va programar exposicions, instal·lacions i performances, va promoure la complicitat i interconnexió d’altres disciplines artístiques com la dansa o la poesia, va editar una revista especialitzada (Papers d’Art, de la qual s’acaben de digitalitzar els 93 números al web de l’Arxiu Municipal) i també va convocar uns premis a la crítica de caràcter pioner amb què es va consolidar una nova generació de l’artigrafia catalana. Sota la direcció de Glòria Bosch i Carme Ortiz, primer, i de Jordi Font i Magdala Perpinyà, després, des del principi va tenir clara la necessitat de documentar no només les activitats que programava, sinó també de dotar-se d’un arxiu i una biblioteca que donessin compte dels artistes i les pràctiques més compromesos amb la reflexió crítica sobre el món contemporani. Aquest material ha servit de base a l’exposició Espais, un fenomen artístic, sota el comissariat de Glòria Picazo, que s’inaugura aquest diumenge al Museu d’Història de Girona (12 h).

Inclosa dins el cicle destinat a donar a conèixer el patrimoni artístic municipal amb vista al futur Museu d’Art Modern i Contemporani (que avança a un pas tan lent que ni tan sol té assegurada la seu a la Casa Pastors), l’exposició sobre la trajectòria d’Espais, que és també la d’una determinada avantguarda a la Catalunya d’entre els anys 1987 i 2010, reuneix una selecció de prop de 130 obres d’art del seu fons, part dels arxius, un recull audiovisual de les performances que hi van tenir lloc, les serigrafies de les portades de la revista Papers d’Art i les escultures que van servir de guardó en les diferents edicions del premi a la crítica. En els més de vint anys que va estar activa, aquesta sala, instituïda com a fundació privada el 1997 i traslladada a una altra seu al barri del Pou Rodó el 2001, va presentar el treball d’artistes gironins d’un ampli espectre, des de Paco Torres Monsó, Gabriel o Pere Noguera, a Jaume Faixó, Enric Ansesa, Pep Camps, Anna Manel·la o Jordi Mitjà, però també va introduir la ciutat en el circuit de noms impensables fins llavors, com Antoni Llena, Carmen Calvo, Joan Pere Viladecans, Jordi Benito, Susana Solano, Joaquim Chancho, Francesc Abad, Francesca Llopis, Tom Carr, Xavier Corberó o Zush. La comissària de la mostra, Glòria Picazo, ha volgut destacar també les exposicions col·lectives dedicades, sobretot en els primers anys, a repensar certs conceptes, com Moda/antimoda, que confrontava artistes i dissenyadors en plena apoteosi de la confecció chic (a Girona mateix, s’havia inaugurat el 1985 una mena de Rodeo Drive provincià batejat com Les Interbutics). Espais va deixar d’existir el 2010, després d’un breu període en què se’n va fer càrrec Ricard Planas, de Bonart, i actualment el local del Pou Rodó és la seu del Bòlit, que en recull l’herència. Si avui tornés a obrir amb qualsevol de les exposicions que havia programat als vuitanta o els noranta, continuaria sent una sala trencadora.