L’atracció que desperten els boscos

“El bosc sempre ha sigut un lloc confús per a l’ordre social i la lògica convencional, fins i tot després d’haver perdut el seu caràcter salvatge; el bosc, com a paisatge simbòlic, ha perviscut en l’imaginari col·lectiu a través de la narrativa, l’assaig i la lírica del segle XX per la seva versatilitat com a imatge de la complexitat; un lloc íntim que provoca la introspecció, la revelació de caràcters identitaris i la resistència davant de poders polítics o moviments socials”, llegim en l’assaig de Marcos Yáñez El bosc. Espill literari de l’ésser humà (Alfons el Magnànim, 2019).

Si fa quinze dies parlàvem del recull de relats de Maria Arimany Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc (L’Altra), avui parlarem de dues novetats més relacionades amb el bosc. La primera és Un bosc infinit (Proa), de Rosa Font Massot, una novel·la que porta el lector a un Empordà que ja no existeix, ben lluny de cap paradís perdut. En Martí, fill d’una família de pagesos d’un poble de l’Empordà d’abans de l’eclosió turística, aprèn a viure sota l’autoritat d’un pare caçador i violent, amb la companyia del germà gran i d’una mare que és víctima del primitivisme del marit. Els seus únics refugis són un món imaginat i la natura personificada que l’arrecera i el protegeix.

Un bosc infinit és una novel·la breu, de gran força emotiva, que es desplega en un clima tràgic i alhora ple de màgia. L’autora, Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957), fins ara era coneguda per una obra poètica per la qual ha guanyat els premis més importants, com ara el Carles Riba, l’Ausiàs March, el Rosa Leveroni i el Cavall Verd. Segur que, després d’aquest debut, també serà reconeguda com a novel·lista.

La segona novetat, Les feres (La Segona Perifèria), també és un debut en novel·la, en aquest cas del guionista Uriol Gilibets Barbens (Solsona, 1991). Fins ara havia escrit, en format conte infantil, les biografies de Neus Català, Montserrat Roig, Salvador Puig Antich, Pere Casaldàliga i Maria Mercè Marçal per a l’editorial Tigre de Paper. També ha publicat contes per a La Directa i la revista Branca. Com a guionista, ha treballat en molts espais del Super3, El foraster, Atrapa’m si pots... Va crear, escriure i dirigir Una història de la literatura, a TV3, i dirigeix el pòdcast Llegir.

Les feres està ambientada al poble fictici de Sant Gonera, amb tot de personatges en aparença tradicionals. El matí de Nadal –la novel·la passa entre un Nadal i el següent–, el rector, nu, cridant i rient, volta pel poble brandant la relíquia del sant Prepuci que custodien al poble. “La novel·la neix d’imaginar el poble de Sant Gonera, que és on passarà la trama d’una trilogia que comença amb Les feres”, comenta l’autor.

“En la literatura, com en la vida, penso que totes les personalitats poden ser inesperades, sempre hi ha lloc per a la incoherència. De vegades amb aquesta forma més absurda i grotesca; d’altres, més fastigosa o terrorífica. El que pot sorprendre d’una personalitat és que no sorprengui. A l’hora d’escriure, m’agrada fer-ho gran, que es vegi a simple vista. Tot i que també m’agraden els personatges plans, sense gaire evolució”, detalla Gilibets.

Entre els variats habitants d’aquesta microsocietat, hi destaca l’Esbarzer, un home de poques paraules i passat traumàtic que viu al bosc i que escolta les explicacions sobre la natura que li fa el vell guardabosc, que plega. “L’obra té una estructura gairebé de faula que passa en un lloc rural i en un espai natural que, per mi, no és a la Catalunya que vivim. L’estructura està molt vinculada a l’explicació que es va fent dels elements del bosc i permet jugar molt als personatges, que són els que porten el pes de la narració.”

L’estil de Gilibets és acurat i engrescador, amb una llengua afinada, fàcil de llegir. Tot amb molt d’humor i jocs de miralls amb la tradició. “Per a mi, Monty Python són un referent estètic i d’humor. I també l’escriptor Eduard Girbal Jaume, amb obres que passen en ambients rurals, amb fets extraordinaris narrats des del costumisme. De vegades l’humor pot ser molt corrosiu i de vegades pot ser molt amable, un vessant que també m’interessa.”

Gilibets diu que té la sort de viure a prop d’un bosc i que hi passa força estones. “És molt màgic perquè ho té tot, tant pot ser un espai relaxant, fent un pícnic un dia de sol, com misteriós una tarda de boira. I a la nit, el bosc es transforma en un espai de terror. L’obra la sobrevola una por atàvica a través de creences que tenen alguna cosa de fantàstic, d’esotèric. He volgut contrastar la part màgica d’un poble amb la part més humana.”

“La novel·la et dona molta més llibertat però molta més feina. He volgut que fos curta i, per això, com si fos un bosc, l’he desbrossat molt. La veritat és que escriure una novel·la m’ha fet molt feliç”, conclou.