Hasiera Bat (‘Un començament’) és com es titula el primer disc del navarrès Gorka Urbizu després de la dissolució, l’any 2019, del grup de rock Berri Txarrak. Bell, fràgil i auster, el disc –que va ser publicat, sense anuncis previs, el gener passat– va ser enregistrat a Guissona amb Jordi Matas, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Ferran Palau i Ildefons Alonso i, a Barcelona, es presentarà aquest dissabte a Paral·lel 62 (21h, amb Mar Pujol, cantautora del Lluçanès, d’artista convidada).
Ha fet un disc que, en molts aspectes, és una antítesi a la mena de música que feia amb Berri Txarrak...
Bé, per fer el mateix que feia amb Berri Txarrak, no hagués aturat mai la banda! [riu]. Ara volia escriure música des d’un altre lloc i amb uns altres paràmetres. No sé si, com dius, és una antítesi o no, però sí que m’he desprès de moltes coses: el nom, l’etiqueta, la distorsió… En aquest disc em mostro sense artificis ni llocs on amagar-me. És un disc auster en què, fins i tot, em mostro vulnerable. És una ruptura quant a formes, però també crec que se m’hi identifica.
En un món com el que vivim, un disc que convidi a la placidesa, a la lentitud, a la senzillesa, no és només que vagi a contracorrent sinó que és revolucionari.
Sí, hi ha quelcom polític, també. Proposo, d’alguna manera, una desacceleració a molts nivells. Qüestiono, per exemple, la manera en què consumim la música. De fet, el verb ja t’ho diu... Hem deixat d’escoltar música per consumir-la, la qual cosa fa una mica de ràbia i por...
Va publicar-lo sense previ avís, sense ‘singles’ ni campanyes de promoció.
Tinc la impressió que, amb el culte a l’ego, o l’excés d’imatge, o oferint informació prèvia, li estem robant una mica l’ànima, a les cançons. A vegades sembla que el hype sigui més important que la cançó, i aquest disc sorgeix una mica com a reacció a tot això. Mai sé com serà un disc meu quan em poso a escriure’l, ni de quins temes parlaré, però sí que tenia molt clar que el publicaria tot de cop i sense avançaments perquè al public l’hi arribés d’una manera més pura. I, d’altra banda, m’agradava, també, la idea de treure’l en dilluns enlloc de fer-ho en divendres, que es quan suposadament cal treure els discos actualment per tal d’entrar en no sé quines playlists gràcies a no sé quins algoritmes. Volia saltar-me totes aquestes pantalles… i crec que ho he aconseguit!
Un disc surt divendres i el dilluns sembla que ja sigui un disc vell.
És la dictadura de la novetat, sí. A vegades sembla que la música sigui d’usar i tirar, com els Kleenex. No sé massa qui imposa aquests ritmes, però topen de ple amb el què és la creació artística i amb el plaer de poder escoltar música amb una mica d’atenció. Odio això de ‘crear continguts’, jo faig cançons! Evidentment vull que aquestes cançons arribin a la gent i tinguin visibilitat, però no a qualsevol preu!
Què l’atreia de l’univers de Jordi Matas i Joan Pons (El Petit de Cal Eril), productors del disc?
M’ha sortit un disc bastant català, eh? [riu]. Sóc molt fan d’El Petit. M’agradava molt el seu concepte sònic, que em sembla molt sòlid i inusual. Els vaig veure una vegada en directe i vaig constatar que allò que feien no eren quatre trucs d’estudi, van fer un concertasso! Hi vaig contactar, em van convidar a conèixer el Teatre de Cal Eril i em va semblar un lloc fascinant, amb tots aquells gossos i nens jugant, o les campanes de l’església, que es senten quan ets dins. Mai no havia fet un disc sense haver pràcticament assajat, la qual cosa t’empeny a haver de prendre un munt de decisions a l’estudi.
És molt Eril això de presentar-lo en directe... amb dues bateries!
Sí, vaig veure que ell ho havia fet, però és casualitat! Jo sóc molt fan de Lisabö i la referència eren ells, Tortoise… tenia al cap fer-ho algun dia i aquest disc s’hi prestava bastant, ja que els patrons de bateria son molt senzills i et permeten fer aquest joc de miralls.
S’ha guanyat ni que sigui una mica de terreny, a l’Estat espanyol, pel què fa a propostes cantades en català o, com la seva, en euskara?
Hem avançat dos mil·límetres. No gaire més. Hi ha encara molts prejudicis, por, ignorància... i mandra, ja que el múscul per descobrir coses diferents, entre les quals música feta en aquestes llengües, a nivell generacional, està una mica atrofiat. Això dels algoritmes, i de tenir-ho tot a un clic, ens porta molts cops a que tothom escolti el mateix. Serveix perquè Taylor Swift passi de 200 a 400 milions de reproduccions, per dir una xifra, però no tant per descobrir propostes que circulen per altres carrils.
Fa uns dies va morir Steve Albini, productor dels Pixies o Nirvana, i amb el qual Berri Txarrak van anar l’any 2009 a Chicago a gravar un disc. Com ho recorda?
Va ser una experiència vital. Tècnicament el recordo com algú molt radical, ja que no hi havia ordinadors i tot era estrictíssimament analògic . El recordo, de fet, marcant cintes amb un cúter. Quan volia gravar una segona presa de veu, d’altra banda, em deia: “Segur que milloraràs la que ja has fet? Pensa que hi gravarem a sobre”. Volia fer el paper d’aquell àrbitre que, si no te n’enteres que hi és, vol dir que està fent bé la seva feina.