L’avi que fa cua al banc

La cua de persones que esperen per ser ateses per un ésser viu i no per una màquina és ben llarga. Només hi ha un treballador darrere del mostrador que està destinat a despatxar tots aquells que arriben a l’entitat bancària sense cita prèvia. És un barri on predomina la gent gran, també les persones que s’expressen en una llengua estrangera, així que ja poden imaginar que a la majoria els resulta bastant més senzill perdre el temps (i sovint la paciència) esperant fins a ser atesos que introduir-se en un ordinador fins a trobar on coi hi ha aquella pestanya que permet demanar dia i hora. Al carrer fa molta calor i al banc deuen haver oblidat adaptar la calefacció a la temperatura exterior, així que les jaquetes molesten i l’espera es fa més llarga del que realment és. És el torn d’un senyor que deu superar les vuit dècades de vida. No hi ha cap mena d’intimitat, així que tothom allà, també els que en algun moment seran cridats perquè han quedat amb un altre professional de l’oficina –aquell dia tots els empleats són homes–, sent amb pèls i senyals les converses que van tenint lloc. El senyor en qüestió vol anul·lar una targeta de crèdit, o de dèbit, o de no sap exactament què, que resulta que l’entitat va endossar a la seva dona perquè no tenia cap cost i tot eren avantatges i podria comprar de tot sense ser penalitzada amb cap comissió. I, convençuda que la targeta era gairebé màgica i només li faltava fabricar diners, la dona havia pagat “una cosa de l’osmosi i l’aigua de casa” i ara li havien cobrat un import que no es corresponia amb el que li havien dit, segons es lamentava el senyor, que també es queixava perquè li havien posat una contrasenya a la seva dona per accedir-hi que ara era incapaç de recordar. Després de tots els laments, el client ha marxat sense poder anul·lar la targeta i convençut que no és un mal producte.