Després de ser finalista el 2012 amb Confidències d’una reina, Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966) ha aconseguit guanyar el premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb El cor del balneari. “Sempre he llegit els guanyadors del premi”, ha confessat l’autora.

La 28a edició del premi, dotat amb 5.000 euros i la publicació a Columna –la novel·la ja es pot comprar a qualsevol llibreria–, ha tingut de membres del jurat Tin Luján, Maria Carme Roca, Vicent Sanchis, Jaume Sobrequés i Glòria Gasch. “Va ser una reunió ràpida perquè tots estàvem entusiasmats amb la novel·la”, ha comentat l’editora Gasch en la roda de premsa de presentació del premi. “Teresa Sagrera i Maria Carme Roca podríem dir que són les nostres Posteguilles”, ha afegit Gasch amb simpatia en referència a Santiago Posteguillo, autor valencià de novel·la històrica amb molt d’èxit, i abans de recordar que el Nèstor Luján és un premi que es ven molt bé i que els lectors esperen tots els anys.

Maria Carme Roca, en nom del jurat, ha insistit en la facilitat de tria i l’unanimitat. “És una obra molt completa que va del 1919 al 1931 del segle XX, una època molt interessant, i l’obra passa en un ambient molt atractiu com és un balneari, amb la presència benèfica de l’aigua.”

L’obra està protagonitzada per la Lola, una noia de 20 anys que va fins a Caldes de Montbui des de Barcelona quan la seva mare mor. Ha de donar una capça de música al director del balneari Ventura (nom fictici que l’autora ha donat al balneari Rius). S’hi queda a treballar i “va fent un recorregut personal en paral·lel al que fa la localitat i la política i la societat de l’època, que passa de la dictadura a la 2a República”, ha afegit Roca.

“He fet d’escriure una manera de viure i d’entendre el món”, han estat les primeres paraules, agraïments a banda, de la premiada. Aquesta és la seva setena novel·la, sis de les quals històriques, ambientades des del segle XII cap a l’actualitat. “Tenia moltes ganes de segle XX i d’una trama de sentiments, de persones.”

“El del balneari és un món en miniatura, per sanar el cos i l’ànima, amb senyors i servents”, als que afegeix antics secrets familiars que surten a la llum.

L’obra la narra en primera persona la protagonista, la Lola, i està dividia en tres parts: 1919, 1922/23 i 1931. Passa a Caldes de Montbui, localitat que a l’època tenia uns 4.000 habitants i podia tenir 10.000 més allotjats als diferents balnearis. A més de tenir pedreres de les que van sortir les llambordes de Barcelona. Per tant, hi havia molt de teixit social i, fins i tot, sindical.

“Vaig triar Caldes perquè va ser de les localitats amb balnearis més importants, si no la més, d’Espanya; hi mostro la seva transformació com a metàfora dels canvis del país i de la protagonista.”

Si bé, en un segon pla, hi treuen el nas personatges reals com el pintor Joaquim Mir i Primo de Rivera, els personatges principals són de ficció. “Més que personatges de ficció prefereixo pensar que són gent que no hem conegut, perquè els he vestit de realitat”, ha afirmat Sagrera, que s’ha documentat a fons en hemeroteques, arxius i amb “les actes municipals, que estan totalment digitalitzades”.

L’autora va decidir ambientar la novel·la en un balneari perquè “es teixeix una teranyina de relacions molt interessant” i la guspira definitiva va ser poder visitar el balneari Rius, tancat fa anys, i imbuir-se d’aquell ambient. “Va arribar a tenir 80 habitacions i luxes encara lluny de la majoria, com ara ascensor, telèfon, electricitat...”, ha comentat l’autora, amb un fons de fotografies de Caldes de Montbui de principis del segle XX.

“Entre d’altres picades d’ull, he fet un petit homenatge a Mercè Rodoreda, autora que admiro al màxim, a través d’una personatge que es diu Zerafina, com la protagonista d’un conte seu”, ha conclòs Sagrera.

De novel·les, pel·lícules i sèries ambientades en un balneari n’hi ha moltes, ara, però, en tenim una amb denominació d’origen catalana.