Cinema

Christian Petzold

Director de cinema

“Al cinema li interessa el que sacseja la nostra seguretat”

El cineasta alemany va guanyar el Gran Premi del Jurat de la Berlinale amb ‘El cielo rojo’, un film sobre la creació literària

“La veritat és que el protagonista té molt d’autobiogràfic, però quan escrivia el guió no me n’adonava, va ser totalment inconscient”

Llegia molt en una llibreria i imaginava que l’aparador era una pantalla per on passava la vida

Pel·lícules com Barbara, ambientada en l’atmosfera asfixiant de l’RDA del 1980, o Phoenix, una història de suplantació d’identitat en les ruïnes de l’Alemanya del 1945, han col·locat Christian Petzold (Hilden, 1960) com un dels grans cineastes alemanys en actiu, sovint seleccionat o premiat als grans festivals. Amb El cielo rojo va guanyar el Gran Premi del Jurat de la Berlinale 2023. Un escriptor en crisi creativa comparteix una casa a prop de la platja, enmig del bosc, amb tres joves més i, sense que se n’adonin, un incendi forestal els va encerclant.

És una pel·lícula d’estiu, però amb uns alemanys ocupats en coses molts diferents dels que coneixem a Mallorca...
A Mallorca hi van o famílies amb nens o joves que només volen beure i anar de festa. Els joves d’aquesta pel·lícula el que volen és treballar: un vol escriure un llibre, un altre prepara el currículum per entrar a la universitat, l’altra vol escriure la tesi doctoral... Van a la platja, però per preparar-se per treballar. Hi ha una nova joventut que ja no vol agafar avions, només van de vacances a on es pot arribar en bicicleta o en tren. Els protagonistes de la pel·lícula pertanyen una mica a aquest tipus de joventut.
La idea va sorgir durant el confinament?
En realitat ja tenia una altra pel·lícula escrita durant la pandèmia, una mena de distopia que era pertinent en aquell moment que vivíem. Però després vam anar a París amb Paula Beer, per fer la promoció d’Ondina, i ens vam contagiar de covid tots dos. Ens vam haver de quedar dues setmanes tancats a l’hotel, aïllats cadascú a la seva habitació, i el coproductor francès de la pel·lícula ens va regalar un kit de pel·lícules d’Éric Rohmer. Després de dues setmanes de llit i Éric Rohmer, ja no tenia ganes de rodar cap distopia, ni volia parlar de la fi del món. Volia parlar del contrari, de com de meravellós és el món.
Deia quan el vam entrevistar per ‘En tránsito’ [2018] que totes les persones estan sempre en trànsit. Justament Carles Puigdemont estava detingut a Alemanya, el van arrestar quan estava en trànsit...
Sí, recordo que en vam parlar. Ara Puigdemont és molt important, necessiten el seu suport per frenar el feixisme [l’entrevista es va fer al Festival de Sant Sebastià, el setembre del 2023, quan Pedro Sánchez buscava suports per a la seva investidura]. Jo crec que totes les històries del cinema comencen en trànsit, o quan s’està caient en el trànsit: quan un home perd la feina, quan una dona és traïda per la seva parella, les últimes vacances d’un nen abans de començar el batxillerat... Aquests tipus d’històries són les que interessen al cinema. No interessa la història de pare, mare, fill i caseta amb jardí. Al cinema li interessa el que sacseja la nostra seguretat.
Leon té unes dificultats evidents per relacionar-se. És molt insegur com a escriptor i com a persona. S’hi assembla?
Seré sincer i la veritat és que Leon, el protagonista, té molt d’autobiogràfic, però quan escrivia el guió no me n’adonava, va ser totalment inconscient. L’actor Thomas Schubert, quan preparàvem el personatge, m’anava fent moltes preguntes i quedava cada cop més clar que en realitat Leon era jo. Adonar-me d’això va ser alhora molt dolorós i molt graciós, perquè aquest actor és una persona terriblement intel·ligent i em va anar guiant amb precisió gairebé quirúrgica amb les seves preguntes. Gairebé et diria que aquest actor és un cabronet, però alhora un artista. De vegades estic assegut en el hall de l’hotel o en qualsevol lloc d’un festival de cinema, veig passar tothom. Tota la gent és molt interessant i penso això, que cabronets i quins artistes!
Veient ‘El cielo rojo’ no sé si imaginar-me’l veient moltes pel·lícules o llegint molts llibres, per inspirar-se...
Un amic meu, Alexander Horwath, que és director del Museu del Cinema de Viena, divideix els cineastes en tres categories: els que venen del món de la música, els que venen del món de la pintura i els que venen del món de la literatura. Quan m’ho va dir, jo li vaig dir de seguida que jo era del món de la música, però ell em va contestar: “No, noi, tu vens del món de la literatura.” Em vaig criar en una ciutat petita que no tenia cinema, però s’hi va obrir una llibreria. A Alemanya es pot anar a les llibreries a llegir, no és com aquí. Hi anava i passava moltes hores llegint. Tenia un aparador molt gran i em dedicava a llegir i a imaginar que l’aparador era una pantalla per on passava la vida.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia