Intentaré ser transparent i obert perquè en el fons el meu testimoni no deixa de ser un exemple de realisme. Les coses m’estan sortint bé, malgrat que la situació sigui complicada. He estat una persona amb molta activitat; he tingut la sort de viure diferents fases de la meva vida, tant social, empresarial com política. He tingut molts amics, més dels que m’imaginava. En l’àmbit de ciutat, he pogut ser alcaldable per Olot, he tingut l’honor de ser al consistori i també al consell comarcal. En l’àmbit empresarial, he tingut l’encert de trobar una veta de mercat diferent, contribuint a la millora de la gespa esportiva dels camps de futbol arreu de Catalunya, Espanya i ara també a països de fora. I, per tant, he portat una activitat molt intensa al costat d’una família que m’ha fet costat. Però d’un dia per l’altre, no saps el com ni el perquè, les coses canvien. I és una candidatura [la de tenir càncer] que presentem tots; no hi ha ni alçades, ni sexes, ni edats, ni situacions personals, ni econòmiques, ni socials que discriminin els uns i respectin els altres.

Fa quatre anys, el mes d’agost del 2020, vaig començar a aprimar-me. I entre el mes d’agost i el novembre van estar buscant què em passava. En aquella època m’havia fet el propòsit de cuidar-me més, menjant més adequadament, i portar una vida més ordenada. I va resultar que el fet d’aprimar-me no era conseqüència de portar una millor vida sinó d’un càncer de pàncrees que quan me’l van detectar (al novembre) ja estava en fase tres.

Tot canvia. La família es preocupa, l’empresa es posa en perill i la situació cada dia va a pitjor perquè perds pes, tens un dubte més gran i una por més evident. Em sorprenc, perquè no soc una persona valenta amb les malalties. M’havien de posar una injecció i feia tres passos enrere i, en canvi, normalitzo situacions que per a mi són extraordinàries. El cos té una capacitat de reacció i de resiliència que no m’havia imaginat.

L’optimisme m’ha vingut provocat pel personatge. La persona té por; el personatge, si el pots desfer de la persona puntualment, et dona la capacitat de relació i de valentia. Jo m’he fet valent gràcies a la família, a la gent, a la societat i m’he fet valent donant. I sembla estrany com la societat, la gent, dona molt més del que un és capaç de donar. I això fa que, quan estem en mode receptiu, tinguem capacitat d’assimilar, acumular i jo, particularment, el que noto és energia positiva. I en les meves aportacions i col·laboracions és el que pretenc donar a la gent: energia positiva. Escoltar, dir, mirar, abraçar. Ser molt realista i utilitzar una paraula que sento al cor amb passió: t’estimo. Estimar, que és un valor afegit a les persones, i fer-ho obertament i declaradament trenca barreres i fa que el dia a dia sigui més intents. I aquest va ser el motiu del naixement del Vallviva.

En el pitjor moment de la vida, una mica pitjor del que estic ara quant a pes, en una situació en què no caminava i també de por, però alhora de força i d’il·lusió, vaig creure que tenint aquest entorn, que era una finca que havia estat hermètica absolutament a tothom, calia trencar motllos. Tenia la sort i el privilegi de poder-me curar aquí i volia compartir-ho. I no podia canviar la propietat però sí l’ús. Volia que hi hagués un espai postcovid, en què la gent que es va haver de reprimir es pogués abraçar. I aquest va ser el meu primer objectiu: que la gent es trobés i se sentís a gust compartint. I la primera missió del Vallviva va ser que fos relacional, que la gent disfruti en un entorn especial i amb uns valors que majoritàriament compartim.

Un de primordial és la qualitat en el detall, en l’ordre. També la calma i el respecte al medi ambient. Entendre que som usuaris d’una natura privilegiada, i en el cas de la Vall d’en Bas encara més, però que no podem ni apropiar-nos-en, sinó compartir-la i cuidar-la. També volia posar en relleu que la societat està plena de gent que s’esforça, que triomfa i que és generosa. Vam dir: intentem aprendre d’ells i donem-los notorietat. I vam voler fer un festival musical però, com que l’objectiu era que fos un espai per a la convivència, vaig voler que hi hagués gastronomia, i que fos de qualitat, de quilòmetre zero i reconeguda. I estic molt agraït perquè tothom sempre m’ha dit que sí a tot el que he demanat.

El més important és que Vallviva personalment em dona vida. I me la dona sobretot per la relació social que ha generat, per la satisfacció que la gent se l’ha fet seva. I per haver entès que això no és de ningú i que té com a objectiu la solidaritat per a la investigació del càncer, portat des d’un patronat legal, transparent i transversal. I aquesta és la primera satisfacció. La segona és veure l’evolució que ha tingut.

La primera edició va ser una temeritat, una bogeria. El segon any va ser la confirmació que el projecte podia ser vàlid; el tercer any, la consolidació d’un projecte definit des d’un punta de vista social, cultural, gastronòmic i musicalment. I aquest any m’agradaria que fos un referent; una experiència que marqués tendència. És lícit que hi hagi molts festivals, moltes empreses que s’hi dediquin, que s’hi guanyin la vida. Però el nostre és un altre model. Nosaltres posem la vida al davant de tots els altres interessos perquè la gent que vingui se senti privilegiada. I senti que hi ha molta gent, amb noms i cognoms, entre ells amics i familiars, que no pot ser-hi. I que, si bé ho concretem en la lluita contra el càncer, sempre que parlo de Vallviva ho faig extensiu a situacions socials, familiars, econòmiques i de malalties.

Tot i que tenim moments molt feliços, hi ha molts moments a la vida i moltes hores al dia en què tenim moments vall. D’aquí el nom Vallviva. És un nom que combina el moment vall que tenim quan passem per situacions complicades amb el moment viva, que és el d’eufòria. I cal pensar que encara que tinguis un moment baix després torna a sortir el sol i tots tenim l’oportunitat de reviure. Aquest és el leitmotiv del festival.

Espero que la que estigui contenta sigui la societat per l’ajuda que aportem any rere any en el marc d’un projecte ambiciós. Tant de bo puguem arribar a xifres importants, perquè voldrà dir que la gent ha entès el missatge i ha respost. M’agradaria que en dos anys, i sumant totes les edicions, poguéssim arribar als 500.000 euros. No és un missatge exclusivament solidari, sinó que la conseqüència és solidària. I no fem això fruit de cap ajuda administrativa. L’hem demanat però l’administració no ha estat tan sensible com hauria d’haver estat per l’activitat que fem. Però no és una crítica en absolut. És una realitat. La societat sovint està per sobre de situacions polítiques i administratives del moment i del país. Crec que la societat ha estat més a l’altura que no pas l’administració en aquest aspecte. No és una reivindicació però sí una evidència a favor del sector empresarial i del sector social que represento.

Desconeixia, per desgràcia, la realitat de la investigació i he quedat sorprès. El sector sanitari és deficitari i els esforços que es fan des de tots els àmbits encara estan per sota del que avui la societat requereix. Com a societat hem crescut molt més del que han crescut el pressupost i els mitjans per atendre tanta gent. Per tant, hi ha una mancança i alhora també un cert abús. La gent no és prou conscient de les mancances reals i greus que hi ha i els serveis d’urgències estan més plens de situacions assumibles que impedeixen que situacions més complicades es prioritzin.

Hi ve tothom. I aquest és el gran èxit de Vallviva. És un festival de qualitat que té com a filtre del valor econòmic de l’entrada. No volem ser ni una festa major ni una cursa popular; volem ser una cosa diferent. Un referent perquè l’entorn s’ho mereix i on volem que tothom se senti VIP, ja sigui ocupant una llotja o amb una entrada a platea.