“La candidatura a tenir càncer la presentem tots”

Inten­taré ser trans­pa­rent i obert perquè en el fons el meu tes­ti­moni no deixa de ser un exem­ple de rea­lisme. Les coses m’estan sor­tint bé, mal­grat que la situ­ació sigui com­pli­cada. He estat una per­sona amb molta acti­vi­tat; he tin­gut la sort de viure dife­rents fases de la meva vida, tant social, empre­sa­rial com política. He tin­gut molts amics, més dels que m’ima­gi­nava. En l’àmbit de ciu­tat, he pogut ser alcal­da­ble per Olot, he tin­gut l’honor de ser al con­sis­tori i també al con­sell comar­cal. En l’àmbit empre­sa­rial, he tin­gut l’encert de tro­bar una veta de mer­cat dife­rent, con­tri­buint a la millora de la gespa espor­tiva dels camps de fut­bol arreu de Cata­lu­nya, Espa­nya i ara també a països de fora. I, per tant, he por­tat una acti­vi­tat molt intensa al cos­tat d’una família que m’ha fet cos­tat. Però d’un dia per l’altre, no saps el com ni el perquè, les coses can­vien. I és una can­di­da­tura [la de tenir càncer] que pre­sen­tem tots; no hi ha ni alçades, ni sexes, ni edats, ni situ­a­ci­ons per­so­nals, ni econòmiques, ni soci­als que dis­cri­mi­nin els uns i res­pec­tin els altres.

Fa qua­tre anys, el mes d’agost del 2020, vaig començar a apri­mar-me. I entre el mes d’agost i el novem­bre van estar bus­cant què em pas­sava. En aque­lla època m’havia fet el propòsit de cui­dar-me més, men­jant més ade­qua­da­ment, i por­tar una vida més orde­nada. I va resul­tar que el fet d’apri­mar-me no era con­seqüència de por­tar una millor vida sinó d’un càncer de pàncrees que quan me’l van detec­tar (al novem­bre) ja estava en fase tres.

Tot can­via. La família es pre­o­cupa, l’empresa es posa en perill i la situ­ació cada dia va a pit­jor perquè perds pes, tens un dubte més gran i una por més evi­dent. Em sor­prenc, perquè no soc una per­sona valenta amb les malal­ties. M’havien de posar una injecció i feia tres pas­sos enrere i, en canvi, nor­ma­litzo situ­a­ci­ons que per a mi són extra­or­dinàries. El cos té una capa­ci­tat de reacció i de resiliència que no m’havia ima­gi­nat.

L’opti­misme m’ha vin­gut pro­vo­cat pel per­so­natge. La per­sona té por; el per­so­natge, si el pots des­fer de la per­sona pun­tu­al­ment, et dona la capa­ci­tat de relació i de valen­tia. Jo m’he fet valent gràcies a la família, a la gent, a la soci­e­tat i m’he fet valent donant. I sem­bla estrany com la soci­e­tat, la gent, dona molt més del que un és capaç de donar. I això fa que, quan estem en mode recep­tiu, tin­guem capa­ci­tat d’assi­mi­lar, acu­mu­lar i jo, par­ti­cu­lar­ment, el que noto és ener­gia posi­tiva. I en les meves apor­ta­ci­ons i col·labo­ra­ci­ons és el que pre­tenc donar a la gent: ener­gia posi­tiva. Escol­tar, dir, mirar, abraçar. Ser molt rea­lista i uti­lit­zar una paraula que sento al cor amb passió: t’estimo. Esti­mar, que és un valor afe­git a les per­so­nes, i fer-ho ober­ta­ment i decla­ra­da­ment trenca bar­re­res i fa que el dia a dia sigui més intents. I aquest va ser el motiu del nai­xe­ment del Vall­viva.

En el pit­jor moment de la vida, una mica pit­jor del que estic ara quant a pes, en una situ­ació en què no cami­nava i també de por, però alhora de força i d’il·lusió, vaig creure que tenint aquest entorn, que era una finca que havia estat hermètica abso­lu­ta­ment a tot­hom, calia tren­car mot­llos. Tenia la sort i el pri­vi­legi de poder-me curar aquí i volia com­par­tir-ho. I no podia can­viar la pro­pi­e­tat però sí l’ús. Volia que hi hagués un espai post­co­vid, en què la gent que es va haver de repri­mir es pogués abraçar. I aquest va ser el meu pri­mer objec­tiu: que la gent es trobés i se sentís a gust com­par­tint. I la pri­mera missió del Vall­viva va ser que fos rela­ci­o­nal, que la gent dis­fruti en un entorn espe­cial i amb uns valors que majo­ritària­ment com­par­tim.

Un de pri­mor­dial és la qua­li­tat en el detall, en l’ordre. També la calma i el res­pecte al medi ambi­ent. Enten­dre que som usu­a­ris d’una natura pri­vi­le­gi­ada, i en el cas de la Vall d’en Bas encara més, però que no podem ni apro­piar-nos-en, sinó com­par­tir-la i cui­dar-la. També volia posar en relleu que la soci­e­tat està plena de gent que s’esforça, que tri­omfa i que és gene­rosa. Vam dir: inten­tem apren­dre d’ells i donem-los noto­ri­e­tat. I vam voler fer un fes­ti­val musi­cal però, com que l’objec­tiu era que fos un espai per a la con­vivència, vaig voler que hi hagués gas­tro­no­mia, i que fos de qua­li­tat, de quilòmetre zero i reco­ne­guda. I estic molt agraït perquè tot­hom sem­pre m’ha dit que sí a tot el que he dema­nat.

El més impor­tant és que Vall­viva per­so­nal­ment em dona vida. I me la dona sobre­tot per la relació social que ha gene­rat, per la satis­facció que la gent se l’ha fet seva. I per haver entès que això no és de ningú i que té com a objec­tiu la soli­da­ri­tat per a la inves­ti­gació del càncer, por­tat des d’un patro­nat legal, trans­pa­rent i trans­ver­sal. I aquesta és la pri­mera satis­facció. La segona és veure l’evo­lució que ha tin­gut.

La pri­mera edició va ser una teme­ri­tat, una boge­ria. El segon any va ser la con­fir­mació que el pro­jecte podia ser vàlid; el ter­cer any, la con­so­li­dació d’un pro­jecte defi­nit des d’un punta de vista social, cul­tu­ral, gas­tronòmic i musi­cal­ment. I aquest any m’agra­da­ria que fos un refe­rent; una experiència que marqués tendència. És lícit que hi hagi molts fes­ti­vals, mol­tes empre­ses que s’hi dedi­quin, que s’hi gua­nyin la vida. Però el nos­tre és un altre model. Nosal­tres posem la vida al davant de tots els altres interes­sos perquè la gent que vin­gui se senti pri­vi­le­gi­ada. I senti que hi ha molta gent, amb noms i cognoms, entre ells amics i fami­li­ars, que no pot ser-hi. I que, si bé ho con­cre­tem en la lluita con­tra el càncer, sem­pre que parlo de Vall­viva ho faig exten­siu a situ­a­ci­ons soci­als, fami­li­ars, econòmiques i de malal­ties.

Tot i que tenim moments molt feliços, hi ha molts moments a la vida i mol­tes hores al dia en què tenim moments vall. D’aquí el nom Vall­viva. És un nom que com­bina el moment vall que tenim quan pas­sem per situ­a­ci­ons com­pli­ca­des amb el moment viva, que és el d’eufòria. I cal pen­sar que encara que tin­guis un moment baix després torna a sor­tir el sol i tots tenim l’opor­tu­ni­tat de reviure. Aquest és el leit­mo­tiv del fes­ti­val.

Espero que la que esti­gui con­tenta sigui la soci­e­tat per l’ajuda que apor­tem any rere any en el marc d’un pro­jecte ambiciós. Tant de bo puguem arri­bar a xifres impor­tants, perquè voldrà dir que la gent ha entès el mis­satge i ha res­post. M’agra­da­ria que en dos anys, i sumant totes les edi­ci­ons, poguéssim arri­bar als 500.000 euros. No és un mis­satge exclu­si­va­ment soli­dari, sinó que la con­seqüència és solidària. I no fem això fruit de cap ajuda admi­nis­tra­tiva. L’hem dema­nat però l’admi­nis­tració no ha estat tan sen­si­ble com hau­ria d’haver estat per l’acti­vi­tat que fem. Però no és una crítica en abso­lut. És una rea­li­tat. La soci­e­tat sovint està per sobre de situ­a­ci­ons polítiques i admi­nis­tra­ti­ves del moment i del país. Crec que la soci­e­tat ha estat més a l’altura que no pas l’admi­nis­tració en aquest aspecte. No és una rei­vin­di­cació però sí una evidència a favor del sec­tor empre­sa­rial i del sec­tor social que repre­sento.

Des­co­nei­xia, per desgràcia, la rea­li­tat de la inves­ti­gació i he que­dat sorprès. El sec­tor sani­tari és defi­ci­tari i els esforços que es fan des de tots els àmbits encara estan per sota del que avui la soci­e­tat reque­reix. Com a soci­e­tat hem cres­cut molt més del que han cres­cut el pres­su­post i els mit­jans per aten­dre tanta gent. Per tant, hi ha una man­cança i alhora també un cert abús. La gent no és prou cons­ci­ent de les man­can­ces reals i greus que hi ha i els ser­veis d’urgències estan més plens de situ­a­ci­ons assu­mi­bles que impe­dei­xen que situ­a­ci­ons més com­pli­ca­des es pri­o­rit­zin.

Hi ve tot­hom. I aquest és el gran èxit de Vall­viva. És un fes­ti­val de qua­li­tat que té com a fil­tre del valor econòmic de l’entrada. No volem ser ni una festa major ni una cursa popu­lar; volem ser una cosa dife­rent. Un refe­rent perquè l’entorn s’ho mereix i on volem que tot­hom se senti VIP, ja sigui ocu­pant una llotja o amb una entrada a pla­tea.