Segona i última nit de Bruce Springsteen a Barcelona, on aquest dissabte, davant 58.000 persones, ha firmat a l’Estadi Olímpic una actuació tan pletòrica i titànica com la de dijous. Passaven deu minuts de les nou quan Springsteen i la E Street Band han engegat màquines amb My Love Will Not Let You Down –una raresa del seu catàleg que, tanmateix, s’ha pogut escoltar en tres dels cinc últims concerts del músic a Barcelona– i Lonesome Day, alternant l’ordre amb què, aquests dos temes, van obrir el concert de dijous. “Com esteu? Com esteu? Com esteu?” ha preguntant insistentment el Boss abans d’interpretar la primera cançó davant un públic tan entregat com el de la primera nit, en el seu gran gruix català però provinent també, si ens cenyim a les diferents banderes que es van veure per la pista, de diferents països europeus.

Després de Ghosts, el tercer tema, Springsteen ha començat a tocar cançons (set en total) que s’havien quedat al calaix en el primer concert: dues del disc Born in the U.S.A., el més interpretat aquests dos dies a l’Estadi (Darlington County i Working in the Highway) i dues més de Nebraska (Atlantic City i una bluesera Reason to Believe), separades per una endurida Radio Nowhere en què Max Weinberg ha cedit les baquetes de la bateria al seu fill Jay, músic de bandes com Slipknot i Suicidal Tendencies.

Buscant constantment el contacte amb els espectadors de les primeres files (ha fet unes quantes abraçades, ha regalat no poques harmòniques i, com dijous, ha fet cantar a una nena un fragment de Waitin’ on a Sunny Day), Springsteen, després de The Promised Land, ha sorprès amb dos nous girs de guió: Spirit in the Night (l’únic tema del seu debut, l’any 1973, que s’ha pogut escoltar aquesta setmana a Barcelona) i una emocionant Racing in the Street, amb Roy Bittan, al piano, evidenciant que els detalls no tenen perquè quedar diluïts en les grans distàncies d’un Estadi. No hi ha hagut, aquesta vegada, Hungry Heart, Cover Me, No Surrender, Darkness on the Edge of Town o I’m on Fire, però sí una segona part de concerts d’alt voltatge amb les armes habituals: Backstreets (amb el Boss apuntant durant força estona amb la guitarra al cel després d’haver recordat, amb la reveladora Last Man Standing, el seu vell amic, ja traspassat, George Theiss), Because the Night, She’s the One, Wrecking Ball, The Rising, Badlands i –cantada tot caminant a un pam del seu públic més devot, que, a diferència d’altres espectacles no perd gaire el temps en selfies sinó vivint a fons la màgia del moment– Thunder Road, amb Jake Clemons, com sol fer en cada concert, enviant un petó al cel en record al seu oncle Clarence abans d’atacar el famós solo de saxo del monument que obria Born to Run.

Durant els bisos, llums oberts a l’Estadi mentre sonen Born in the U.S.A., Born to Run, Bobby Jean i Dancing in the Dark i un record a Clemons i l’organista Danny Federici, amics –com Theiss– que Springsteen ja només veu en els seus somnis, a Tenth Avenue Freeze-Out, amb el Boss exercint d’infal·lible director d’una banda que, entre sospitosos habituals, secció de vents, percussions i coristes, suma vint músics. Amb Twist and Shout, és clar, el públic es pregunta com és possible fer coses com les que fa Springsteen amb 74 anys. I si dijous, el bonus track va ser Rockin’ All Over the World, versió de John Fogerty, en el segon concert ha estat la repesca d’un tema normalment habitual que dijous, però, havia quedat dins l’armari: Glory Days.

Per acabar, com dijous i els dos concerts de l’any passat, Springsteen, sol amb guitarra, canta I’ll See you in My Dreams. El públic, més que en somnis, que també, espera veure’l alguna vegada més fent un concert a Barcelona.