CRÒNICA
L’Ítaca dona inici a l’estiu musical
L’Estartit s’ha convertit en una de les capitals musicals del país amb la celebració també del festival de jazz i el Beatles Weekend al mes de juliol. Donant el tret de sortida a l’estiu musical de la Costa Brava, la nit prèvia a la revetlla, la dotzena edició del Festival Ítaca va aplegar dissabte a la nit una bona tria de grups de referència del rock de Catalunya i la restat de l’Estat, com La Ludwig Band, Cala Vento, Arde Bogotá o Marlena. Els festival es presentava sota els auspicis del Cavall de Troia, l’escultura dinàmica de gran format creada pels artistes empordanesos Joan Vinyes, Esteve Subirah i Martí Batlle que s’ha convertit en un dels emblemes del festival d’enguany, que va intervenir entre les actuacions a ritme de Ryna DJ. A la festa s’hi va sumar un espectacle de 200 drons que van posar llum i color al cel de l’Estartit.
“La segona millor banda d’Espolla” (després del mític guitarrista Joan Cardoner), La Ludwig Band, va ser l’encarregada d’obrir el festival. La Ludwig ha traspassat fronteres per convertir-se en un dels grups referencials del rock català actual, i sens dubte un dels més interessants d’escoltar en directe. Avesats a guanyar premis com el del millor disc de l’any 2022 de la revista Enderrock per La mateixa sort i el de pop-rock del 2023 per Gràcies per venir, i, abans, el Cerverí com a millor lletra en català per S’ha mort l’home més vell d’Espolla (2022). I és que, precisament, les lletres treballades i narratives són una de les senyes d’identitat del grup, que s’afegeixen a un so alegre, festiu i desvergonyit que arrela en sonoritats folk dels anys setanta i remeten a noms com els de Dylan, Pau Riba o Sisa, tot i que als membres del grup cada dia els agradi menys la comparació. A l’Estartit presentaven el seu tercer disc, Gràcies per venir, que han editat a la discogràfica dels Manel, Ceràmiques Guzmán i Indian Runners, que els consolida i aprofundeix el seu estil musical de pop-rock festiu, que ells han definit en alguna entrevista com a folk progressiu. Més enllà d’etiquetes, alguns dels seus temes s’han convertit en himnes participatius, com el mateix S’ha mort l’home més vell d’Espolla, El meu amor se n’ha anat de vacances, o la recent i encomanadissa Manela, no vull currar per a vostè.
El duet Marlena i Arde Bogotá són dos dels grups revelació de l’escena musical espanyola. Les de Madrid tenen una important presència mediàtica i a Catalunya són conegudes per les seves col·laboracions al disc de La Marató amb La Pegatina i també amb Nil Moliner en el tema Nada que decir i la interpretació conjunta al tema Estaré millor demà amb els Tyets. Per la seva banda, Arde Bogotá arribava a l’Estartit com una de les icones del rock espanyol actual. Els de Cartagena han fet una llarg camí dels del 2017 que els ha projectat al capdamunt de les llistes de vendes i a nominacions als premis Grammy Llatins amb el seu segon disc Cowboys de la A3. Potser amb un to més rock que indie (alternatiu en diuen alguns) i amb lletres que mereixen ser escoltades, Arde Bogotá té un directe contundent que ha estat la base del seu èxit, juntament amb unes inevitables referències que remeten al rock espanyol dels noranta (Héroes del Silencio), i també anglesos (Arctic Monkeys o a la contundència dels Foo Fighters). Són, en tot cas, un dels grups amb més recorregut de la música espanyola del moment.
Però els grans triomfadors de la nit van ser els empordanesos Cala Vento. Joan Delgado i Aleix Turon jugaven a casa, davant d’un públic entre el qual hi havia moltes cares familiars i conegudes, amb el Montgrí que dona nom al seu segell discogràfic darrere seu i just al davant de les illes Medes. Feia dos anys de la seva darrera actuació en el Festival Ítaca i deu des dels seus inicis com a grup. Van tenir un record per la segona actuació de la seva carrera a la sala Mariscal de l’Estartit, a la qual va seguir una gran projecció a Catalunya, l’Estat espanyol i Sud-amèrica, que els ha consolidat com un dels grups amb un directe més explosiu. Amb un format certament inusual de guitarra i bateria, els Cala Vento van exhibir el seu abassegador directe en què els temes se succeeixen sense concessions. Treballadors incansables, obrers dels rock, el disc Balanceo els va consolidar com una de les millor bandes alternatives de l’Estat, estatus que han confirmat amb el darrer disc, Casa Linda, que els ha convertit en un referent entre públic i la crítica musical. Melodies antològiques, temes corals com Treintaiuno, Ferrari o Gente como tú convergeixen amb una vigorosa actualització de Pau, d’Els Pets. Pura adrenalina musical.
