“La nostàlgia i l’arqueologia m’interessen molt poquet”

Molt con­tent d’haver-m’ho pas­sat tan bé, de la feina feta i de tan­car un altre capítol a la meva vida pro­fes­si­o­nal.

Jo crec que no, però era molt cons­ci­ent i sem­pre he tin­gut molt clar que el cinema cada quinze anys pateix can­vis molt radi­cals i que qui no enten­gui això és millor que es dedi­qui a una altra cosa. Només indus­tri­al­ment, hi va haver el pas de curt­me­trat­ges a llarg­me­trat­ges nar­ra­tius, del blanc i negre al color, del mut al sonor, de la pel·lícula analògica a la banda magnètica, després la digi­tal... I això en el món de les fil­mo­te­ques també afecta.

En aquests catorze anys hem tin­gut de tot: pandèmies que han can­viat com­ple­ta­ment els paràmetres del con­sum cul­tu­ral, la con­so­li­dació del digi­tal que ens ha obli­gat a repen­sar d’una manera molt pro­funda i incerta, i molt clara, la pre­ser­vació digi­tal, el tema de l’exhi­bició, els nous cànons, etc. I per tant això ho has de tenir en compte sobre la marxa, intro­duint, assu­mint, assi­mi­lant, ges­ti­o­nant aquests can­vis. I això és el que hem anat fent.

Sem­pre he con­ce­but la Fil­mo­teca com una mirada retros­pec­tiva per pro­jec­tar-la cap al futur. La nostàlgia i l’arque­o­lo­gia m’interes­sen molt poquet si no és amb una mirada cap enda­vant. Jo sem­pre he sigut de l’escola, i no tot­hom pensa igual, que el sen­tit de con­ser­var és per pro­jec­tar i per difon­dre. La pri­mera cosa que vaig fer, en dis­po­sar de les noves seus, va ser ampliar, obrir, els fons docu­men­tals, trans­for­mar-los en expo­si­ci­ons, fer de la bibli­o­teca Del­miro de Caralt un espai per­ma­nent, els cine­as­tes que han anat pas­sant per aquí, després una expo­sició per­ma­nent amb les fotos que els vam fer i un lli­bre, aquesta idea d’obrir i de pro­jec­tar, crear uns ser­veis edu­ca­tius que no exis­tien per intro­duir el cinema per a nens en edat esco­lar. I el mateix passa amb els cri­te­ris de pre­ser­vació, és a dir, el 2010 la pre­ser­vació digi­tal era una gran incògnita. De mica en mica, totes les fil­mo­te­ques ens hem anat situ­ant i ningú ens ha pre­gun­tat si ens agra­dava o no, ens hi hem hagut de posar. En aquests moments s’està par­lant de molècules d’ADN com a futur de la pre­ser­vació d’infor­ma­ci­ons digi­tals. No és ciència-ficció, és real. És caríssim, és inas­su­mi­ble, però tot això anirà can­vi­ant. I les fil­mo­te­ques estem aquí.

És un Tour que l’hem dis­se­nyat bas­tant nosal­tres també, en el sen­tit que hem bus­cat aquests pics: la mateixa inau­gu­ració de les seus i el Congrés de la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal d’Arxius Fílmics (FIAF), el 2013, que va ser­vir per posar aques­tes noves seus a dis­po­sició i conei­xe­ment de tota la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal que va venir mas­si­va­ment a Bar­ce­lona. Jo vaig estar sis anys al comitè exe­cu­tiu de la FIAF i això em va per­me­tre tenir una relació molt estreta amb una sèrie de fil­mo­te­ques. El 2015, Bar­ce­lona va ser una dels capi­tals mun­di­als amb el cen­te­nari d’Orson Welles i vam fer una sèrie d’acti­vi­tats que van tenir molta reper­cussió a nivell inter­na­ci­o­nal. Els 150 anys del nai­xe­ment de Segundo de Chomón va ser la pri­mera i única vegada que el govern de Cata­lu­nya ha inclòs un cine­asta din­tre de les seves com­me­mo­ra­ci­ons ofi­ci­als; vam impul­sar la can­di­da­tura durant tres o qua­tre anys de Costa-Gav­ras com a Premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya i és l’únic cine­asta reco­ne­gut amb aquest premi de la Gene­ra­li­tat. Aquest any estem com­me­mo­rant els cent anys del cinema ama­teur a Cata­lu­nya.... Hi ha hagut una sèrie de fites que hem anat dosi­fi­cant. Hi ha hagut molts moments de molta adre­na­lina bus­cats, amb un sen­tit no només de l’esde­ve­ni­ment sinó de la trans­cendència, perquè això ens ha permès endreçar mol­tes coses. Hem fet res­tau­ra­ci­ons i pro­jec­ci­ons inter­na­ci­o­nals a tot el món, a la Ber­li­nale, el Fes­ti­val de Sant Sebastià, al Mar­roc... Que et con­vi­din a pro­gra­mar una retros­pec­tiva de cinema català al MOMA és un gran reco­nei­xe­ment, també hem fet coses impor­tants a la UCLA i a la Cine­ma­teca de Mèxic. Aques­tes coses han pro­vo­cat grans moments a nivell de la ins­ti­tució, a nivell del públic que les ha com­par­tit, a nivell de l’equip que s’ha sen­tit impli­cat i també a nivell per­so­nal, indub­ta­ble­ment.

Nosal­tres no ens com­pa­rem mai amb el cinema comer­cial, perquè són lli­gues dife­rents. Abans de la pandèmia estàvem a 100-110 espec­ta­dors de mit­jana per sessió. Amb la pandèmia va caure un 25% i l’any pas­sat, en vam recu­pe­rar un 17%. Això vol dir que no estem encara al mateix nivell, però que ens hi apro­pem. I la sen­sació periòdica­ment de veure la sala plena per veure i sen­tir a Béla Tarr, Annie Ernaux o Naomi Kawase reforça aquesta idea que la Fil­mo­teca té un sen­tit i que ofe­reix un espec­ta­cle dife­rent del que es veu a les sales comer­ci­als.

No ho sento, ho heu vis­cut per­so­nal­ment per aquesta impli­cació. Jo em vaig tenir molt clar des del prin­cipi que ens havíem d’inte­grar a la FIAF, estar 6 anys al comitè exe­cu­tiu de tenir aquesta relació tan pro­pera amb col·legues de tot el món deri­va­des d’amis­tats per­so­nals molt inten­ses... Això era impor­tant. Després de la feina del dia a dia, si dema­nes una còpia a la Cine­ma­teca Sueca o als xine­sos i te l’envien sense cap mena de pro­blema és una gran satis­facció, vol dir que estem dins del cir­cuit.

A mi m’hau­ria agra­dat sin­ce­ra­ment mar­xar amb l’apro­vació de la llei, i així estava pla­ni­fi­cat. Apro­var la llei és con­so­li­dar la Fil­mo­teca com a equi­pa­ment naci­o­nal, i això és mar­car un abans i un després, i un punt de no retorn. I per mi això era molt impor­tant i jo crec que aquest crei­xe­ment que ha vis­cut la Fil­mo­teca en aquests 14 anys es merei­xia aquest reco­nei­xe­ment. Estem des de l’any 2017 per­se­guint-ho. Recordo que en el dis­curs de la cele­bració dels cinc anys al senyor con­se­ller Santi Vila li vaig posar sobre la taula el tema de la llei i es va que­dar molt sorprès. Després van venir el procés i la pandèmia, les coses s’allar­guen. Aquesta vegada hem estat a punt de tocar el cel amb la punta dels dits, perquè l’avant­pro­jecte estava apro­vat, s’havia superat la moció a la tota­li­tat que va posar Vox, es va acon­se­guir una cosa extra­or­dinària, que és que tots els altres grups del Par­la­ment es poses­sin d’acord a favor de la llei i en con­tra de Vox. I vam començar les com­pa­rei­xen­ces par­la­mentàries, les esme­nes par­ci­als, les entre­vis­tes amb els grups par­la­men­ta­ris... I en aquell moment es van con­vo­cara les elec­ci­ons­per aquest mes de maig pas­sat. Això obliga a tor­nar a començar com al joc de l’oca, des de la case­lla de sor­tida. Amb tant con­sens, molt para­do­xal seria que no s’aprovés, però pot pas­sar un any més tran­quil·lament.

En tinc una de cla­vada fonda, que és no haver acon­se­guit sal­var l’únic labo­ra­tori analògic que que­dava a tota Espa­nya, que estava aquí a Bar­ce­lona. Vam estar dos anys fent ges­ti­ons. El model a seguir era el dels suecs, un model mixt entre públic i pri­vat. No es va veure clar política­ment i per tant no es va poder fer aquesta ope­ració, va des­a­parèixer. En aquests moments estem envi­ant pel·lícules per a la seva pre­ser­vació analògica a labo­ra­to­ris estran­gers, a Por­tu­gal, a Lon­dres, a Buca­rest...