Pobres criatures maltractades

Encimbellat per l’èxit de Poor Things, que insinua una certa simpatia pel personatge frankensteinià interpretat per Emma Stone, Iorgos Lanthimos va presentar al darrer festival de Canes una nova pel·lícula, Kinds of Kindness , amb la qual sembla que vol demostrar que no ha abandonat la fredor i la crueltat habituals en el tractament de les seves criatures: pobres criatures mogudes com si fossin titelles. No deu ser per res que amb Kinds of Kindness, configurada amb tres històries que transcorren en llocs sense identitat dels EUA, hagi reprès la seva col·laboració amb Ethimis Filippou, coguionista de diverses pel·lícules del director grec que miren els humans per sobre amb menyspreu nihilista. Això tenint present que tampoc deu ser per res que el títol d’unes quantes faci referència a animals: Caní, Llagosta, El sacrifici d’un cérvol sagrat.

Pel que fa al títol de Kinds of Kindness, és una broma cínica perquè allò que s’hi mostra no són precisament maneres amables, sinó tota mena d’abusos de poder, de manipulacions i de maltractaments entre els personatges. De fet, qui no és amable i no ho vol ser és Iorgos Lanthimos. Ni amb els personatges ni amb els espectadors, als quals vol incomodar amb coses de mal gust que acumula perquè sí en un crescendo: no n’hi ha prou que una de les pobres criatures, posem per cas, s’amputi un dit, sinó que, a més, li mengen el fetge.

El cas és que, durant quasi tres hores, Lanthimos encadena tres històries en principi autònomes, però que semblen teixir una relació entre si a través del fet que són interpretades per uns mateixos actors i actrius com si els diferents personatges que encarnen fossin a la vegada unes variacions d’un mateix: William Dafoe i, sobretot, Emma Stone repeteixen amb Lanthimos, que incorpora al seu món de ficció Jesse Plemons, Margaret Qualley i Hong Chau, entre d’altres.

A la primera història, un home està totalment subjugat a la dominació del seu cap; a la segona, una dona, considerada morta havent desaparegut al mar, retorna a casa seva, però el marit no creu que sigui realment la seva esposa i la sotmet a tota mena de tortures, i, a la tercera, una dona, suposadament vinculada a una secta, en busca una altra amb la convicció que té el poder de ressuscitar els morts. La sensació és que la pel·lícula va perdent interès a mesura que avança: cada nova història sembla més buida i forçada que l’anterior. En tot cas, volent crear en totes una sensació d’estranyesa, jugant a l’absurd de manera capriciosa, les tres històries exploren relacions de domini i submissió i així una certa renúncia a la voluntat i la identitat pròpies per diluir-se en un altre o en una comunitat. Res de nou en l’univers Lanthimos. Al capdavall, són històries que il·lustren la manera de fer del mateix director: les seves criatures estan sotmeses al domini que exerceix implacablement sobre elles. Sense compassió.