Alice Cooper, un senyor president al Poble Espanyol

Poques hores després del debat televisat entre Joe Biden i Donald Trump, Alice Cooper, únicament cinc i dos anys més jove que aquest parell però inqüestionablement en més bona forma, tornava a postular-se, enfilat a una tribuna i entre dues banderes immenses del seu país, com a president els Estats Units. Ho feia, al Poble Espanyol de Montjuïc (un espai suficientment pintoresc com per fer lluir com pertoca l’Alice Cooper Show), en la quarta nit d’una primera setmana especialment intensa de l’Alma Festival i durant la interpretació d’Elected, un vell tema de 1973 (versionat, l’any 1992, ni més ni menys que Mr.Bean) que havia quedat exclòs del repertori en les seves últimes visites a Barcelona. ‘Alice Cooper for President!’, es llegia en l’estampat d’una samarreta de la botigueta de marxandatge. En la circumscripció de Detroit, la ciutat on Alice Cooper (aleshores un grup, no un cantant) va emergir a finals dels anys seixanta i a la qual, l’any 2021, li va dedicar un disc sencer, potser encara hi tindria alguna cosa a pelar.

Amb un guió no massa diferent del que ja es va poder seguir els anys 2022 i 2017 al Rock Fest de Santa Coloma i, l’any 2019, al Sant Jordi Club, aquest vell amic de Salvador Dalí i Groucho Marx, escudat per una banda metal·litzada en què hi destaquen dos guitarristes (el sempre solvent Ryan Roxie i l’heroïna Nita Strauss), va tornar-se a reivindicar, als 76 anys, com un dels músics amb més bona fusta de la seva generació, tot i que, fa quaranta-dos anys, quan una vaga de camions a França, en els moments més baixos de la seva carrera, va frustrar la seva primera visita a Barcelona (ciutat on no debutaria fins l’any 2002), ningú hi hagués apostat ni un pèsol.

El repertori, amb l’excepció d’Elected i, potser també, Cold Ethyl, Welcome to My Nightmare o Ballad of Dwight Fry, va tenir poc espai per a les sorpreses: clàssics dels anys setanta com No More Mr. Nice Guy, Under My Wheels, Be My Lover, Billion Dollar Babies o I’m Eighteen (que Cooper, indefugiblement autoparòdic, va cantar tot recolzant-se amb una crossa) i cançons molt ben rebudes per l’audiència (Bed of Nails, Hey Stoopid, Poison) pertanyents a la dècada següent, quan el músic va ressuscitar comercialment gràcies a una obertura a sonoritats metàl·liques que –no tant en estudi, però sí en directe– li continua encara donant molts rèdits.

Com passa sovint amb músics amb un fons tan gran d’armari, va interpretar un únic tema del seu últim treball, Road (2023), i va recórrer, acompanyat de la seva filla Calico, actriu i ballarina, a alguns dels seus números teatrals més cèlebres, com el de la camisa de força, la guillotina o un Frankenstein de tres metres deambulant per l’escenari (no hi va haver, però, a diferència d’algun xou seu recent, cap serp). Al final, School’s Out (amb un trosset, com fa des de fa uns quants anys, e l’Another Brick in the Wall de Pink Floyd) i la pregunta de què deu menjar aquest home cada matí per esmorzar.

Durant dècades, poder veure Alice Cooper a Barcelona va ser un somni impossible, D’un temps ençà, el seu xou, cada dos o tres anys, no passa mai de llarg. I, quan ja no hi sigui, sens dubte, se’l trobarà a faltar.