Coromines i Sales, amb les cartes damunt la taula

Les relacions epistolars, quan són entre persones de llengua exquisida, una capacitat intel·lectual molt alta i un compromís sòlid i contundent, són un pou de saviesa del qual val la pena extreure’n galledes per abeurar-se en temps de despropòsits. Una relació que les noves tecnologies ens han fet perdre, gairebé de tot.

Fa vint anys es va publicar Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual, un recull de 125 cartes entre Joan Coromines (1905-1997), un dels lingüistes més importants del nostre país, i l’escriptor, poeta, traductor i editor Joan Sales (1912-1983). Ara, Club Editor reedita el llibre, amb edició de Josep Ferrer i Joan Pujadas, amb algun afegit en els annexos.

El fil que va unir Coromines i Sales va ser la llengua, la que es podia parlar i la que es podia escriure a la pàtria mentre va durar la dictadura. Avui assistim a la crisi de la immersió lingüística i dels mitjans de masses tradicionals. Per més que ja no ens enfrontem a una dictadura sinó a la globalització, la seva recerca del català usual continua vigent.

Avui s’ha presentat aquest llibre en roda de premsa al lloc més adient, l’Institut d’Estudis Catalans. Hi han estat presents Josep Ferrer, Joan Pujadas, l’editora Maria Bohigas i Carles Duarte, president de la Fundació Pere Coromines.

“Eren dues persones amb una energia enorme, amb unes conviccions molt clares, no gaire coincidents però complementàries; i van mantenir un debat que no és menor i que encara és vigent”, ha declarat Duarte. I el debat a què fa referència és el del model de llengua literària.

“Coromines va rebre en quantitat i qualitat els ensenyaments dels millors professors europeus; es va centrar sobretot en la toponímia, una de les especialitats més complicades”, ha assegurat Ferrer en un resum de la feina ingent de Coromines.

“Els filòlegs som rates de biblioteca, però la llengua són sons i s’han d’anar a caçar on la llengua és viva, i Coromines va tenir talent de camp, que va combinar amb la passió per la lingüística i l’excursionisme. Com a bon muntanyenc, sabia que per arribar al cim no cal anar a ràpid, cal ser constant.”

“Es plantejava uns objectius a llarg termini i d’alta qualitat, als quals no hi va renunciar mai, tot i l’exili”, ha conclòs Ferrer.

“Eren dues persones que no s’assemblaven gens, però compartien el que és essencial, estaven d’acord en el que importa i amb el vincle amb el país; no podien desertar, que és el terme que feien servir, i deien que no val la pena aixecar el país si no és per un repte ambiciós, no van tenir por de posar el llistó dalt de tot”, ha afegit Bohigas.

“Coromines va ser un enorme científic i això no se li reconeix prou; tenia una gran consideració pels seus mestres, però també per la seva veu interior, no tenia por d’obrir camins.”

“Sales va a la contra de manera sistemàtica, fins al punt que van estar a punt de trencar la relació epistolar; tot i això, Sales va col·laborar amb Coromines d’una manera forta, constant i alegre”, ha afirmat l’editora.

I és que el 1959, després de tretze anys de cartejar-se, Coromines i Sales, exiliats, un a Chicago i l’altre a Mèxic, van estar a punt de partir peres. El fil que els uneix és la llengua, la que es parla i la que s’escriu, sota la dictadura, a la pàtria en què no han deixat de pensar mai. Joan Coromines treballa en un monument de l’idioma, l’Onomasticon Cataloniae, el diccionari de tots els topònims del domini lingüístic català. Joan Sales acaba de publicar Incerta glòria. I la poma de la discòrdia és fins on ha d’arribar el català literari per reflectir la realitat del país.

“Van ser contrincants en un debat permanent; una mostra, avui que a les xarxes socials tothom es manté en els seus postulats i sobretot es desqualifica, que porta poca feina, de com es pot fer una bona feina des de la discrepància; ho posaven tot en dubte, però ells no dubtaven, en aquest debat, i tenien punts de coincidència, com ara què és la bona literatura”, ha sintetitzat Bohigas.

Un debat troncal i un seguit de branques encara vigents, insistim, que esdevenen un model que podem seguir partint de la lectura d’aquestes cartes en una edició amb anotacions dels editors i uns apèndixs amb, entre d’altres, dos textos de Sales i un pròleg de Coromines.