Aquesta és la dualitat que volia crear la directora Sophie Dupuis, precisament: el contrast entre dalt de l’escenari, en què el personatge té la confiança i el control total, i, en paral·lel a això, una mena de descens, una pèrdua de control en la seva vida personal fora de l’escenari. Es veu obligat a reconciliar el seu art i el seu personatge en escena amb qui és en la vida real. És aquesta espècie de doble cara que resultava particularment interessant per a la directora. I, en tant que actor, també era un gran repte que els números de drag també explicaven realment la relació tòxica. Així doncs, hi havia una continuïtat real i no tenia la impressió que hi hagués un trencament entre les dues cares del personatge.

Sí, absolutament. Crec que són dues relacions que són com miralls, i s’acosten una mica a la naturalesa de les relacions tòxiques. En Simon està immers, amb la seva mare i amb l’Olivier, en una mena de cursa per intentar correspondre a la versió d’ell que serà finalment estimat per l’Olivier i per la seva mare. Aquest tipus de mutació és el que crea l’alienació i una sensació d’estar atrapat dins d’un mateix, una dissociació, perquè sempre estàs en una mena de recerca de voler ser qui es mereix ser estimat per l’altre. No és un tipus d’amor incondicional en què, finalment, t’accepten com ets. Potser un dels punts forts del film és mostrar que les relacions tòxiques no només són de parella, són a tot arreu. Els protagonistes d’aquesta pel·lícula són en un món, o en tot cas en un medi, en què no estan confrontats amb l’homofòbia.

No en particular. El que és sempre un repte és quan no estem en sintonia amb els altres actors o amb el director. Quan tothom està d’acord i sabem què expliquem, encara que siguin emocions intenses i escenes difícils, hi ha una fluïdesa i hi ha un plaer en l’actuació perquè sabem què estem fent. Però, a vegades, una simple escena d’obrir un frigorífic i beure o menjar alguna cosa pot resultar un malson, perquè no estem d’acord sobre què volem dir, què estem explicant.

No ho sé. En tot cas, un cert equilibri en l’amor segurament és bo. Però crec que hi ha relacions que són completament desequilibrades en moltes esferes i funcionen molt bé. Crec que depèn de cadascú i de cada dinàmica.

Bé, crec que és un món que és imaginari, però basat en una certa realitat. Crec que no hi ha gaires drags tan extravagants i alhora tan belles. Però, al mateix temps, ens movem en un terreny que té alguna cosa de real, de persones que treballen de drag a la nit, però que també tenen una feina de dia per cobrir les seves necessitats. Per tant, és un món que pot existir, però en cap cas està calcat d’una realitat que puguis trobar a Mont-real.