L’any 1992, Raphael va publicar un disc titulat Ave Fénix, que incloïa Escándalo, la cançó-manifest que li va escriure el cubà de Miami Willy Chirino i que continua sent una de les peces més reclamades pels fans en els seus concerts, com es va tornar a comprovar dissabte al Festival de Cap Roig, que el cantant de Linares visitava per cinquena vegada en quinze anys. Com l’au mitològica, Raphael reneix constantment de les seves cendres i ho supera tot: les modes canviants; l’addicció a l’alcohol i un trasplantament de fetge, ara fa ja dues dècades, i sobretot les opinions dels seus detractors, que no suporten la seva personalitat excessiva i s’han apressat a enterrar-lo en vida diverses vegades. Però a ell, ja se sap, tant li fa tot això. Diguin el que diguin, ell és Raphael, i punt. I als 81 anys continua en una gran forma vocal i física. “Jo és que, la veritat, m’ho passo tan bé a l’escenari... i amb vostès al davant encara més. Naturalment tornaré un any més”, va dir, molt convincent, després de dues hores i 29 cançons, abans de tancar el concert amb Como yo te amo (sempre Manuel Alejandro, el seu compositor de capçalera) i regalar unes estrofes finals, sense cap acompanyament, de l’himne A mi manera, citant Sinatra en castellà.

Amb aquesta actitud simpàticament egòlatra, vestit de negre com sempre, Raphael va sortir a l’escenari de Cap Roig a les 22.15, rebut pel públic, respectuosament aixecat, amb una sonora i llarga ovació i crits de ‘bravo’ i algun ‘torero’. Tot això, mentre una potent formació de tretze músics –bateria, percussionista, dos guitarres, baix, piano, teclats, tres vents i tres coristes, dues noies i un noi– interpretava la breu introducció de la gira de presentació del seu últim disc, Victoria (2022). Raphael va obrir la nit amb La noche, un èxit del 1967, per viatjar després en el temps amb la recent De tanta gente, on es declara patrimoni de tots i s’autocita cantant “yo soy aquel, aquel que nunca va a dejarte”, abans de deixar clar a la següent cançó que Yo sigo siendo aquel, per si algú ho dubtava. Cierro mis ojos, una altra cançó de la collita del 67, va precedir un Digan lo que digan que converteix el seu dramatisme reivindicatiu original en una orgiàstica derivació disco-dance, per preparar el terreny a Mi gran noche, la cançó que ha apropat Raphael a les noves generacions per la seva apologia festiva. Després es va calmar amb la romàntica Somos, un bolero compost el 1947 per l’argentí Mario Clavell, mentre una immensa pantalla duplicava la imatge del cantant. També va fer apologia de la seva gran laboriositat, sense cap intenció de jubilar-se, amb La canción del trabajo, adaptació d’un estàndard de jazz de Nat Adderley que han versionat molts, fins i tot Brighton 64. A continuació va canviar de registre amb Adoro, bolero immortal d’Armando Manzanero. Raphael ho canta tot, i a tot li posa el seu personal segell.

Una contundent Estuve enamorado va anticipar A que no te vas, amb un final en què va exhibir potencia vocal sense micro. I a ¿Qué tal te va sin mí? li va deixar anar a la seva ex penedida que l’esperava a Catalunya, amb un petit retoc de la lletra original improvisat per aquesta bèstia escènica amb infinits recursos. Una intensa Amor mío va prologar “dues cançons molt importants del meu últim disc, d’un compositor que jo admiro molt, Pablo López”, Lo saben mis zapatos i Victoria, en la primera de les quals canta ”Yo te quiero matar y no lo sabe nadie, te quiero matar de amor”. Cuando tu no estás (1966) va anar seguida d’un bloc llatinoamericà amb guitarres acústiques, format per Que nadie sepa mi sufrir, Llorona i Gracias a la vida. I van quedar per a la potent recta final ineludibles com ara Se nos rompió el amor, Estar enamorado –cantada per tot el públic–, En carne viva, imponent amb el seu ritme marcial; Ámame i, com no, Qué sabe nadie i Yo soy aquel, sense les quals no s’entendria un concert de Raphael. El cantant continua la seva gira Victoria 2024, en els seus 65 anys de carrera, i els dies 29 i 30 de setembre actuarà al Liceu.